20.4.12

L'escopeta reial (FCO)

El punt més curiós del cas és que fins el moment de les seves disculpes de rei infantó, la historia podria haver estat tota una altra. La seva cacera podria haver estat de negocis i, el seu accident, un accident laboral. Aleshores el rei mereixeria el nostre respecte i la nostra indemnitzacio i aquest seria tot el cost que l’expedició tindria per als súbdits, tenint en compte que els elefants i les bales corrien a compte dels amfitrions. 
Potser això no hagués evitat el debat, però els termes i les conclusions serien tots uns altres i el rei podria sortir-ne més monarca que mai. Potser la seva agenda s’hagués fet pública perquè un rei mai no descansa i aquesta publicitat seria la seva millor defensa. Fins i tot per als romàntics i els periodistes, que tindrien més motius que mai per imaginar-lo escapant-se de palau a les esquitllentes, travessant la nit madrilenya com el cavaller fosc de les pel·lícules. 
En aquesta història, tota una altra, la soberana realitat seria tan transparent que fins i tot podríem saber per què es disculparia i per què abdicaria si ho fes. Hauriem après que caçar elefants és una de les dures feines dels reis i que aficions privades com la defensa de bèsties en perill són incompatibles amb les seves responsabilitats públiques. Que tot el problema, tota la seva culpa, és no haver estat a l’alçada d’aquestes obligacions. Per trencar-se el maluc i per dedicar el seu temps, que és el nostre, a causes que en absolut ens són benèfiques. Per això hauria d’haver abdicat. Perquè després de tants anys ja no està per a aquestes caceres. O potser perquè aquest és el tràgic destí dels autèntics servidors del poble, que pel bé comú han de fer coses (com matar elefants o sopar amb dictadors africans) que el tal comú no sempre té ganes o estómac per entendre. Amb aquest sacrifici, que només poden fer els grans homes, perquè només ells són capaços de suportar els injustos judicis de la història, el rei podria fer el seu segon i últim gran servei a la corona i a Espanya. 
Deu ser una ironia de la monarquia parlamentària que un rei irresponsable s’hagi vist obligat a respondre davant les càmeres com una trista veïna de maltractador. I una ironia del destí que justament en aquest moment hagi decidit, en un exercici de transparència sense precedents, dir la veritat. Com si la veritat fos suficient. Com si la gent, la institució, la nació, el sistema!, no necessités alguna cosa més que la veritat. Just en aquests moments es presenta com el més llastimós dels seus lladres, quan tot el que necessitaven era el més humil dels seus servidors.