13.4.12

Els culpables intel·lectuals (FCO)

Passen els dies i segueix la recerca dels autèntics culpables de la violència, dels seus autors intel·lectuals. Tota aquesta recerca no sembla ser més que una manera com una altra d’intentar oblidar la veritat, bàsica i fonamental de la societat humana, que l’home pot ser un llop per a l’home. Que de tant en tant a l’home li agrada cremar coses. Destruir. Saltar-se la llei. Sobretot, sentir-se per sobre de la llei. Que l’encanta tenir-ne prou amb el fet de posar cara de mala llet per ser submisament obeït i amb un parell o tres d’amics per col·lapsar una ciutat. Li agrada robar quan ningú mira o quan tothom ho fa. Li agrada la violència i qualsevol excusa pot semblar-li suficient per exculpar-se en el seu ús. Per això els arguments dels violents no són arguments, sinó excuses. Per això no hi ha autors intel·lectuals i per això la violència no es vençuda amb la força de la raó sinó amb la força de la llei. Els violents, com tothom, són els únics responsables dels seus actes. I res els exculpa. Tampoc, evidentment, aquesta suposada violència estructural. És aquesta dolorosa evidència que sovint ens neguem a recordar: cadascú és responsable dels seus actes. 
Això no vol dir que no haguem de demanar explicacions als sindicats o als d’aquesta esquerra que presumeix de ser tan i tan intel·ligent pels seus discursos. Per tota aquella retòrica de ser “una mica antisistema”, per negar-se a condemnar cap violència que no sigui la violència metafísica dels mercats i el sistema. Tot el contrari. És precisament per això que a ells els podem i hem de demanar-los explicacions pel que diuen o deixen de dir, de la mateixa manera que als altres els hem de demanar responsabilitats pel que fan sense necessitat d’escoltar les seves excuses. El problema de tots aquests presumptes autors intel·lectuals no és un problema d’autoria, sinó que és un problema intel·lectual. I que intel·lectual és també la seva culpa. Perquè, simplement, no sembla que sàpiguen el que diuen. No sembla que tinguin massa clar de què parlen quan parlen de la justícia social o del conflicte social, o quan parlen del sistema, dels mercats, de la seva violència o dels drets dels treballadors. Per això els líders sindicals tampoc semblen tenir gaire clar què volen dir quan s’adrecen al govern per “informar-lo” que si no els accepta com a interlocutors hi haurà més conflicte social. De fet, ni tan sols semblen entendre que acceptar algú com a interlocutor no és acceptar que tingui raó. I per totes aquestes coses hem de demanar explicacions. 
El més greu és que tampoc sembla que entenguin gaire quin lloc ocupen en l’espai que se suposa que defineixen el sistema i els seus contraris. És el problema que tan patèticament van evidenciar els diputats Camats i Boada el dia de l’assalt al Parlament. Quan després d’haver fugit corrents d’uns assaltants que els volien linxar, i un cop dins el Parlament, un cop protegits per les forces de l’ordre i la cortès normalitat de la vida democràtica, es declaraven, altre cop, amics del 15-M, i antisistema però només la punteta. El seu problema no és que siguin uns cínics, perquè per ser cínics cal saber mantenir una distancia adequada amb la correcció política i no és cínic qui vol sinó qui pot. I tampoc és que siguin hipòcrites, perquè no tenen un doble discurs ni un discurs que contradiguin amb la seva praxi vital, sinó que tot sembla indicar que viuen amb la mateixa incoherència amb què pensen. Però també és cert que això ens passa a gairebé tots. El problema és que d’idees tan poc clares no n’haurien de sortir plantejaments tan dogmàtics.