27.4.12

Com es reconeix un intel·lectual progressista (FCO)

Vista l’alegria dels socialdemòcrates europeus amb els resultats de la primera volta de les eleccions franceses, qualsevol diria que la solució a aquella profundíssima crisi d’idees, de projecte, de valors i de lideratge pot ser tan senzilla com recuperar el poder. O encara més fàcil, potser n’hi ha prou començant a veure i a creure que recuperar el poder és possible i que ho és sense necessitat de noves idees i nous valors i projectes. Potser fins i tot amb Hollande n’hi hauria prou. Les exageracions dels socialdemòcrates es fan encara més evidents quan es veu que als Estats europeus la socialdemocràcia no és una opció de govern entre altres, sinó que és el model mateix d’Estat. I que fins i tot quan no té diners tampoc té cap alternativa. Totes les crisi fossin com aquesta.
Però, com passa sempre que la realitat els dóna la raó, sembla que els que presumeixen de ser intel·lectuals progressistes estan molt preocupats i no es cansen d’escriure articles i més articles sobre la crisi de la socialdemocràcia i els perills i els malvats que l’amenacen. I sembla que a cada article no fan gaire més que refermar la seva doble crisi, com a intel·lectuals i com a socialdemòcrates. L’últim exemple ens l’oferia Manuel Curz a l’article Cómo se reconoce a un filósofo de derechas, publicat al diari El País. Bàsicament hi ve a dir dues coses. La primera, que les paraules progressistes perden tot el seu sentit quan les pronuncia algú que ell consideri sospitós de ser de dretes. La segona, que serveix com a conclusió de l’article, que la millor manera de saber si algú és de dretes és que “mai té present en els seus escrits la creixent multitud dels que pateixen a la pròpia pell el sofriment, el dolor o l’explotació generats per una estructura social i econòmica injusta”. El que no contempla Manuel Cruz (i, com bé diu ell mateix, “una absència tan clamorosa no pot ser oblit ni descuit: és una opció ferma i decidida”) és la possibilitat que la diferència entre ell i aquests filòsofs de dretes no sigui que ell és molt bona persona i els altres més aviat no, sinó, simplement, que tinguin opinions diferents sobre com respondre a aquest patiment i un interès més aviat desigual en l’exhibicionisme moral. 
Podria ser exactament així com es reconeix un intel·lectual progressista. La seva primera preocupació és la de deixar ben clar que és un intel·lectual i que és progressista. Per això es pot passar l’article parlant de Wittgenstein i els usos del llenguatge per acabar arribant a la conclusió, novedosa i radical, que els filòsofs de dretes són mala gent i, encara molt pitjor, que són uns hipòcrites perquè no ho reconeixen de forma explícita en els seus articles. A diferència, i això també serveix per identificar-los, del que fan els bons, que estan més preocupats a deixar clar que ells sí que pateixen molt per la gent que pateix que a trobar alguna manera de fer que pateixin encara que sigui una miqueta menys. L’exhibició pública de la seva indignació moral segueix sent la millor estratègia que ha trobat l’home per revestir-se de dignitat i per defugir el debat. També per això es reconeixen els intel·lectuals progressistes. Són aquells que es preocupen més del que pensen els altres i per tant, del que ells no poden pensar, que a limitar-se a pensar per ells mateixos. Molt més preocupats a desemmascarar els suposats filòsofs de dretes que puguin colar-se a diaris i editorials d’esquerres que a pensar com a filòsofs. Contra el que diuen aquests intel·lectuals progressistes, i tot i el greu que em sabria contradir Wittgenstein, jo diria que els intel·lectuals, siguin quines siguin les seves opinions polítiques, han de creure que el valor del que es diu no depèn de qui ho digui. O, amb més precisió, el que jo crec és que només amb aquests intel·lectuals val la pena “jugar-se els quartos”.

1 comentari:

Gregorio Luri ha dit...

Plas, plas, plas.
De nou la probidad, aquest valor bíblic, com a valor d'esquerres.