8.3.12

Viva Las Vegas (FCO)

Si només fos per una urgent necessitat de fer alguna cosa, si només fos com a mal menor i aparentment necessari, segurament no caldria defensar el famós projecte de l’Eurovegas. Perquè, com diu l’acudit, la necessitat passa però ella es queda. Però el mínim que podem dir és que aquest projecte no sembla dolent. No sembla que sigui dolent per a l’economia, ni sembla que ho sigui per a la moral pública. Com a mínim, no sembla ser-ho pels motius que més se senten aquests dies. És la primera vegada que un turisme que es preveu ric, educat i més interessat a passar els dies jugant als casinos lluny de Barcelona que passejant per la Rambla o visitant la Pedrera ens sembla que seria un turisme especialment molest o no prou bo per a nosaltres. I sent la primera vegada, no ens hauríem de precipitar a treure’n conclusions. Perquè la preocupació per la massificació del centre de la ciutat és legítima i sensata, però encara és hora que algú expliqui quin és aquest nou model de turisme que tornaria Barcelona als barcelonins (als que no viuen del turisme, s’entén). I tampoc sembla que tinguin raó els defensors d’un model econòmic i de país basat en la romàntica idea del petit comerciant de barri. Perquè, tot i que jo tampoc crec que l’única política possible sigui la recerca de l’enriquiment, i crec fins i tot que un país té tot el dret del món a decidir si vol intentar enriquir-se o prefereix dur una vida sòbria en l’honesta pobresa, encara he de trobar l’apologeta del botiguer i la persiana que estigui disposat a viure amb els serveis socials que un país de botiguers podria mantenir. És evident que quatre casinos no ens faran sortir de la crisi ni faran més competitiva la nostra economia. Però també és evident que, per molt competitiva que sigui l’economia d’un país, la majoria dels seus ciutadans no es guanyen el sou amb el seu talent i els seus coneixements sinó amb el seu esforç i la seva suor. A Syllicon Valley no hi ha lloc per a tothom i treballar de cambrer és molt digne i molt millor que no poder treballar.
Però no només de pa viu l’home i el problema de Las Vegas és un problema moral. Las Vegas és una ciutat on la gent hi beu, hi juga i hi mira senyores que no són la seva. I, el que és encara pitjor, on les senyoretes també els miren. Aquestes són activitats que turistes i locals practiquen pràcticament a totes les grans ciutats del món, i que a tot arreu es poden practicar amb una certa moderació. Però la manera de practicar-les a Las Vegas és un vici. El tipus de joc que la gent practica a Las Vegas és totalment contrari a tots aquests valors que se suposa que són els nostres i que ens han de treure de la crisi. Els valors del treball, l’esforç, la constància i la feina ben feta. Las Vegas representa tot allò que tant es critica d’allò que en diuen el capitalisme financer i especulatiu. A Las Vegas, com diu Irving Kristol, la gent “s’abandona a fantasies d’omnisciència, d’omnipotència i d’aconseguir-ho tot a canvi de res”. Només allà el somni de convertir-se en milionari de la nit al dia i sense haver de fer res (més que llençar els daus) està a l’abast de tothom. Sense distinció de classe, raça o religió. Las Vegas, segueix dient Kristol, “inverteix la situació normal: allà el vici és públic i només la virtut és un afer privat. Aquesta inversió és tolerable mentre siguem conscients com és d’anormal”. Que aquest hagi sigut el somni de molts i que els excessos en el risc i en la despesa que aquest somni promociona siguin els culpables de l’actual situació no és culpa de Las Vegas, sinó d’oblidar el seu caràcter excepcional. Com deia el poeta, només allà on hi ha el perill hi creix també el que ens salva. Així, doncs, no ens podem creure virtuosos només per haver evitat topar-nos amb la temptació del vici. I és precisament perquè ens recorda l’excepcionalitat del vici i el caràcter fugisser dels deliris de grandesa que Las Vegas és una gran escola de virtut.