16.3.12

Kony2012 i la obligació moral de ser intel·ligents (FCO)

L’èxit que ha tingut la campanya Kony2012 posa de manifest que els espectadors estan molt més predisposats a defensar les bones causes que a discutir sobre el bé. Això no seria un problema moral si el bo i el millor fossin coneguts i els mitjans per aconseguir-los fossin necessaris. Si tothom sabés què és el que està bé i què és el que està malament i què cal fer per tal que el bé prevalgui sobre el mal. El reconeixement de la nostra ignorància sobre el bé fa que normalment ens conformem a lluitar contra el mal, però això es converteix en un problema moral perquè fins i tot si el mal fos més fàcil de reconèixer que el bé, aquest reconeixement no seria encara suficient per saber quina és la millor manera de combatre’l. És molt més fàcil reconèixer en Joseph Kony el tipus de malvat extraordinàriament cruel i sanguinari que només trobem a les pel·lícules sobre Àfrica que saber què és el millor que podem fer-hi. Perquè d’això es tracta, perquè aquí tampoc n’hi ha prou tenint bones intencions per tenir bones polítiques i perquè com més convençuts estiguem de la bondat de les nostres intencions més fàcil serà que aquestes acabin sent contraproduents.
Malgrat l’aprovació general, la campanya ha rebut dures crítiques per simplista i per paternalista. Són crítiques pertinents. És evident que la simplicitat de la campanya és una de les causes del seu èxit. Precisament per això és una gran campanya. Però el problema és que hi ha causes incompatibles amb la simplicitat i a les quals, precisament per això, no beneficia cap campanya. Per això cal discutir sobre la finalitat d’aquesta campanya. Perquè podria acabar sent molt eficaç si el seu únic objectiu fos la captura de Kony i terriblement ineficaç si l’objectiu fos la pau a la regió i el benestar dels ugandesos. Simplement, no hauríem de donar per fet que en justícia on hi ha guanys no pot haver-hi pèrdues. Per això també és justificada l’acusació de paternalisme. La campanya és paternalista perquè pretén dir als ugandesos quins són els problemes que els haurien de preocupar, independentment de si aquests són o no són els problemes que els preocupen. I sembla, per exemple, que els ugandesos tenen més motius per témer el Síndrome del Capcineig (o “Nodding Disease Syndrome”) que a Kony i els seus. Com ens hauria d’haver ensenyat la vella i recurrent història del blanc bo que busca negre pobre, el problema del paternalisme és que els que fan de pares creuen saber més del que saben i que per això la millor manera d’ajudar i respectar els africans és considerant-los capaços de reconèixer els seus propis problemes, de buscar les seves pròpies solucions i de demanar la nostra ajuda quan creguin que la necessiten. Encara que una campanya com aquesta pugui no servir per millorar la vida de cap ugandès, pot servir com a mínim per recordar-nos que per ser bons no n’hi ha prou tenint bons sentiments i que per això tenim la obligació moral de ser intel·ligents. I no perquè la intel·ligència ens faci més bons, sinó perquè ens ajuda, com a mínim, a no fer massa mal quan el que volem és fer el bé.