23.3.12

Coriolà, una lectura (FCO)

És ben cert que en el Coriolà de Shakespeare hi ha lliçons de gran actualitat sobre la democràcia. Perquè hi ha grans lliçons sobre la condició humana, que és una condició política de la qual cap democràcia pot escapar, per molt avançada que sigui. De fet, són precisament aquestes lliçons de perpètua actualitat el que busquem en els clàssics, encara que sovint només siguem capaços de trobar-hi arguments d’autoritat en favor dels nostres prejudicis. Per això no és estrany que el director Rigola defensi l’actualitat de Shakespeare assenyalant la bondat del 15-M o que els crítics més elogiosos de l’obra se centrin a reivindicar la maduresa del poble i a condemnar la maldat d’uns poders polítics i econòmics dedicats a infantilitzar-lo i castigar-lo gratuïtament.
Però el primer que ens mostra l’obra és la ingenuïtat d’un poble que persegueix com el seu principal enemic el que és el seu guerrer més valent: “Matem-lo, i tindrem el blat al preu que vulguem nosaltres”, crida la massa. El poble assegura ser conscient de tot el que Caius Marci (Coriolà) ha fet per ell, però considera que les seves raons no són prou dignes per perdonar el seu orgull. L’agraïment dels ciutadans per la pau que Marci els ha portat no és suficient per oblidar el menyspreu amb què els tracta. Perquè només hi ha una cosa que els ciutadans valorin més en els seus governants que el seu bon servei, i és el seu elogi. Independentment de si aquest elogi és o no és merescut. I No hi ha poble que suporti el menyspreu o la indiferència. Una de les veritats que ens mostra l’obra és que ja ningú s’atreviria a parlar al poble com ho fa Coriolà. Ningú seria prou temerari per enfontar-se tot sol a una ciutat sencera, per molt convençut que estigués de fer-ho pel seu bé. Perquè cap home públic pot ser tant indiferent a l’opinió que la ciutat tingui d’ell. Sigui odi, admiració o totes dues coses alhora. El tipus d’orgull que mostra Coriolà és simplement incompatible amb la democràcia de masses, que exigeix del polític una preocupació constant per la seva imatge pública i el recordatori constant que per dolent que sigui ser odiat i per inútil que sigui el ser temut, el pitjor de tot és ser ignorat. Coriolà pagarà amb l’exili la seva temerària manca de seny, quan el poble, sota la influència dels demagogs i aduladors, es desdigui a l’últim minut de fer-lo senador i, empès per l’odi, el condemni a l’ostracisme. Coriolà deixa clar que la volatilitat de l'opinió pública suposa una amenaça mortal per a Roma. Evidentment, aquest advertiment el porta a ser acusat, altre cop, de traïdor i d’enemic del poble. I no només pel to de les seves paraules. 
Aquest conflicte posa de manifest els tres grans perills que amenacen la comunitat política: la temeritat dels governants orgullosos, la dels pèrfids demagogs i la volàtil ingenuïtat del poble. Aquesta és especialment preocupant perquè la fortalesa del sentit comú és precisament el que protegeix la convivència i l’estabilitat social de la falsa humilitat dels demagogs com també de la tirania dels millors. Si la democràcia es basa en la capacitat per crear consens, no coneix cap amenaça pitjor que la d’un poble que no sap en què creu. És per això que, quan al darrer minut el poble es nega a fer-lo senador, la mare de Coriolà li prega que torni i es disculpi. La mare sap que la sinceritat i l’orgull es tornen vicis quan posen en risc el bé comú i per això demana al seu fill que deixi de banda l’orgull i es deixi governar. Perquè sap que el millor servei que un polític pot fer al seu poble en temps de crisi és fer-lo recuperar la confiança en la seva propia saviesa i dignitat.

2 comentaris:

claudio ha dit...

Otro sobre el mismo asunto.

http://www.jamesbowman.net/reviewDetail.asp?pubID=2149

Ferran Caballero ha dit...

Muchas gracias!