16.2.12

La nostra revolta (FCO)

Com que ja de qualsevol cosa se’n diu revolució, sembla que també el foc grec està justificat pel caràcter purificador de tota violència pretesament progressista i que per això cal celebrar-lo amb entusiasme i esperança. Però jo, com Burke, crec que el primer que haurien de fer els revolucionaris, molt abans de començar a renegar de la revolució i abans fins i tot de fer-la, és demanar perdó. Demanar perdó per no haver sabut fer entendre les seves raons, si és que en tenien. Demanar perdó per no haver sabut enganyar els immobilistes, si és que resulta que no en tenien. I, en tot cas, demanar perdó per no haver estat capaços de persuadir els contrarevolucionaris. Demanar perdó, en definitiva, per haver interromput amb la violència el que podria haver estat una necessària i profitosa discussió. Malgrat tot, i encara que no fos raonable compartir la confiança dels revolucionaris àrabs, com a mínim aleshores era comprensible compartir les seves esperances. També jo, com la majoria del públic occidental, era partidari d’un règim just, d’una economia forta i d’una societat pròspera i pacífica. I tot i que la revolta és una condició evidentment insuficient per aconseguir totes aquestes nobles causes, podria ser una condició necessària si en realitat la democràcia es comptava entre les més altes d’aquestes aspiracions. 
Però aquest no és el cas de Grècia. El cas de Grècia no justifica aquell distant entusiasme que de tant en tant es permeten els il·lustrats amb la sang dels altres, perquè és evident que aquestes revoltes tenen molt més a veure amb la passió destructiva pròpia de les masses enfurismades que amb l’entusiasme revolucionari propi de la gent de nobles ideals. Aquesta revolta sembla ser un objectiu en ella mateixa, però es basa en la creença ingènuament progressista que tot foc és purificador i que de tota cendra en neixen majestuoses aus. El millor que s'ha dit per justificar-la és que es tracta d'una revolta contra la debtocràcia i per poca veritat que hi hagués en aquesta afirmació, aquesta seria la nostra revolta; l’única revolució que hem d'esperar dels nostres joves i dels nostres temps. D’un temps i uns joves que han oblidat aquella bella lliçó bíblica segons la qual naixem deutors i que tan just és gaudir de les societats més justes i els drets més sagrats com pagar el que es deu. D'aquest deute (que no hem contret per voluntat pròpia però sense el qual cap voluntat ens seria pròpia) els economistes antics en deien el "pecat original". Però com diu Gómez Dávila, i com ens recorden els revoltats grecs, ser modern és declarar-se emfàticament innocent i negar-se a ser perdonat.