2.2.12

Garzón i els petits tirans (FCO)

La reacció popular a la sentència de Camps i al judici de Garzón denota, altre cop, una profunda i preocupant manca d’esperit democràtic. Molt preocupant, diria jo, si resultés que no hi pot haver democràcia sense demòcrates. Perquè tot el que sembla esperar el poble d’aquesta democràcia, sortosament imperfecta, és que el poder li faci cas. Això és tot el que esperava el moviment reaccionari del 15-M i tot sembla indicar que és precisament aquesta esperança compartida la que va donar al moviment la seva tan celebrada transversalitat. Cada ciutadà està convençut que la seva és l’autèntica veu del poble, i que per això el govern li ha de fer cas a ell, i només a ell. Cada ciutadà és un petit tirà, fermament convençut que els mals de la societat tenen molt més a veure amb la petitesa del seu poder que amb el seu afany tirànic. 
I res és més característic de la tirania que el seu menyspreu per la llei. Per la llei positiva, s’entén. Per la llei que pot declarar culpable a qui ell té per una bellíssima persona o innocent a qui ell considera un grandíssim i elegantíssim corrupte. Com que està convençut que la llei deriva del poble i que el poble és ell, el petit tirà no admet que els judicis de la justícia puguin contradir els seus prejudicis més ferms. No hi ha res més perillós que posar en dubte els prejudicis de qui està convençut de no tenir-ne, i per això quan la justícia declara Camps innocent el petit tirà ataca la justícia perquè nega l’evidència. Porta tant de temps aplaudint el linxament públic que ja no recorda què és un judici. I així, quan condemna la resolució no ho fa perquè hi hagi trobat algun error que la faci mereixedora de recurs, sinó perquè, simplement, no contempla la possibilitat, ni la legitimitat, d’un judici que no sigui condemnatori. És precisament per això que ell, com totes aquestes associacions internacionals en favor de les causes nobles, no consideren ni tan sols legítim que es jutgi Garzón. 
Tampoc és estrany que el menyspreu que senten per una llei escrita que podria condemnar algú com Garzón s’expressi com la defensa d’una llei que es pretén universal. Ho fan de la mateixa manera que se suposa que els antics tirans només escoltaven la llei divina i els moderns totalitarismes afirmaven obeir la llei de la natura o de la història. Però no cal ser dels que creiem que la injustícia és preferible al desordre per entendre que, fins i tot quan l’apel·lació a la justícia universal pot ser un bon argument per canviar lleis injustes pot no ser un bon argument per saltar-se-les gratuïtament. Molt més important que per saber si Garzón és o no és culpable, aquest judici podria ser important, autènticament històric, si servís per ajudar a fer entendre a tots aquests presumits demòcrates alguna cosa tan elemental de l’Estat de dret com que ni el més súper dels jutges està per sobre de la llei.

3 comentaris:

claudio ha dit...

No, hombre, no. Lo de no estar por encima de la ley se refiere a yernos de Rey, no a jueces buenos. Parece mentira que no se entere usted.
Por cierto, encuentro a faltar la versión en español. Mire que si no, lo voy a traducir yo mismo, pero dejando su nombre, con las previsibles conseuencias para el prestigio de su sintaxis.

!Es el Señor! ha dit...

Molt bon comentari, si senyor.

Soc ha dit...

Quin article més pertintent. M'han saltat les llàgrimes...