9.2.12

Funcionaris (FCO)

És cada cop més habitual culpar els funcionaris dels excessos en els pressupostos públics dels últims anys. No ens cansarem de sentir que els funcionaris són una colla de ganduls que ens haurien d’estar molt agraïts perquè entre tots els paguem uns sous estratosfèrics per no fotre ni l’ou en tot el dia. A més, sembla que són els únics ciutadans que, en plena crisi, encara poden mirar el futur amb seguretat i optimisme mentre els altres sobrevivim com podem, immersos en aquesta insuportable angoixa existencial de no saber què serà de nosaltres mentre esperem una mort que amb tota probabilitat serà miserable i solitària. Així, doncs, se’ns ve a dir, els funcionaris no tenen dret a queixar-se perquè tot el que reben no és res més que un regal que no mereixen. Els més metafísics entre els crítics han arribat fins i tot a considerar que el problema no és només que no facin la seva feina o que la facin malament, sinó que la seva petita i trista moral, aquesta moral funcionarial, és la culpable de tots els mals econòmics i laborals del país. 
Aquest és un discurs que no es justifica per la situació econòmica actual, sinó per la covarda necessitat de buscar uns culpables últims de la crisi i una solució simple i definitiva. El discurs ens recorda que segurament no hi hagi res més semblant a un demagog socialdemòcrata que un demagog neoliberal mentre ens permet seguir obviant que per mantenir l’estat del benestar (i sembla que d’això es tracta) necessitem milers, o fins i tot centenars de milers de funcionaris, i que, per tant, el debat actual hauria de centrar-se en com reformar això que se’n diu la funció pública per fer-la més pública i més funcional. Hauríem de centrar-nos, aleshores, a pensar com podem fomentar la netedat de les oposicions, evitant que els que es converteixen en funcionaris siguin els més ben relacionats en lloc de ser els més ben preparats. O en com evitar que els càrrecs polítics o de confiança es funcionaritzin, obligant a un engruiximent i un encariment de l’administració pública. 
És evident que els funcionaris han de patir retallades de sou i que han de viure una important reforma d’això que se’n diu la funció pública. I també és evident que no tenen més dret a queixar-se que els altres, i que tampoc ells tenen cap dret a l’egoisme ni a l’infantilisme. Però si realment els necessitem, si realment necessitem policies, metges, professors, jutges, etc., hauríem de tenir present que només hi ha dues maneres d’atreure els millors cap al servei públic: amb diners o amb prestigi. Si aquests no són bons temps per l’economia, i mentre no es reforma la funció pública per evitar-ne els abusos, com a mínim s’hauria d’evitar el discurs criminalitzador d’uns professionals que, en conjunt, no són ni millors ni pitjors que la societat a la qual serveixen.