12.1.12

Un (altre) govern que menteix (FCO)

Per internet circula un vídeo que compara el discurs de Soraya Sáenz de Santamaria amb el de Lisa Simpson quan, convertida en presidenta dels Estats Units, es veu obligada a anunciar mesures econòmiques contraries a la seva popularitat i a les seves promeses electorals. És una comparació doblement injusta perquè, com sempre passa en aquests casos, la ficció supera la realitat. El discurs de Soraya va ser molt més sincer i clar que el de Lisa Simpson, i precisament això fa l’engany molt més evident i preocupant. Perquè la pujada d’impostos anunciada pel govern del PP és molt més greu que l’incompliment d’una promesa electoral. És la renuncia als que semblaven ser, i havien de ser, dos dels principis bàsics del nou govern; la sinceritat i la fermesa ideològica.
L’opositor Rajoy havia assegurat que Espanya mereixia un govern que no mentís i havia promès no apujar els impostos. I cap de les dues eren consideracions conjunturals. El PP creia que Espanya pot merèixer millors governs dels que pot tenir i el PP no s’havia oposat públicament a la pujada d’impostos perquè cregués que no era el millor moment o que la situació dels comptes de l’Estat era una altra. El PP havia anat molt més enllà, convertint aquesta negativa en una qüestió de principis. No només dels seus principis, sinó dels principis bàsics de l’economia. I així es consolaven i ens consolaven, fent veure que sabien què calia fer i, a la vegada, que el problema del govern socialista no era el mal govern de Zapatero sinó el socialisme mateix (cal dir que també en això estan d’acord PP i PSOE). Aquestes lliçons elementals d’economia les impartia el mateix Montoro, que ara presumeix d’equitat i d’haver desconcertat l’esquerra. Obviant que desconcertar l’esquerra no és cap mèrit i que l’únic que es pot aconseguir intentant desconcertar-la una mica més és portar-la cap al bon camí. I obviant que, en realitat, han desconcertat a qui no tocava; els seus votants i, potser encara pitjor, els seus alumnes.
El que ha fet el PP és renunciar als únics principis que s’havia atrevit a explicitar, als únics que podien fer confiar al ciutadà que sabien com sortir de la crisi. I ho ha fet justament quan la seva tasca més urgent és la de recuperar la confiança en el sistema. Al govern el salva, això sí, el convenciment popular que no és ell sinó merkozy el que ha de tenir les polítiques més clares que les idees. Però encara que la deguda obediència pugui resultar suficient per aguantar el govern, i fins i tot per aguantar l’economia, aquesta renúncia no sembla la millor manera de començar la profunda regeneració democràtica, ideològica i moral que asseguraven que necessita Espanya.

1 comentari:

claudio ha dit...

El fútbol no es así.

http://www.youtube.com/watch?v=hvhhd36fxPw