25.1.12

Tocqueville, avui (FCO)

Ahir dimarts, i amb el patrocini de la FCO, es va presentar la traducció al català del clàssic d’Alexis de Tocqueville "La democràcia a Amèrica". Com sempre que es presenta un clàssic, el primer que cal fer és defensar la conveniència, o fins i tot la necessitat, de la seva lectura. El que ens hauria de portar a llegir els clàssics no és l’exercici masoquista de l’erudit sinó l’interès genuí per aprendre algunes coses importants. Però aquest afany per aprendre seria encara una defensa insuficient si els clàssics no tinguessin res a ensenyar-nos. De fet, la principal reticència a considerar seriosament els pensadors del passat com a mestres és que, precisament per ser pensadors del passat, no poden ser mestres del present. Aquest prejudici reconeix, amb tota la raó del món, que en els segles que ens separen d’aquests pensadors del passat hem tingut temps per aprendre moltes coses. Hem tingut temps, fins i tot, de construir societats que no només no eren les seves sinó que ni tan sols podien imaginar. Però oblida la possibilitat que en tots aquests anys també hem tingut temps d’oblidar algunes coses. Fins i tot, algunes coses que podrien ser importants. Així, quan constatem l’eterna actualitat dels clàssics, el fet que aquests sempre semblen escrits ahir mateix, no fem més que constatar l’eterna actualitat dels temes que tracten. Les seves preocupacions, els seus problemes, també són els nostres i per això les seves reflexions poden servir també a les nostres.
Ens hem cansat de sentir que vivim una crisi profunda de la democràcia. Aquesta insistència no fa certa la tesis, però sí que evidencia que el debat sobre els fonaments de la democràcia segueix viu. I per encarar serenament aquest debat pocs textos ens poden ser de més ajuda que el de Tocqueville, que analitza, sense les urgències del present, les característiques i els problemes fonamentals de la jove democràcia americana. Llegint Tocqueville recordem, per exemple, que el sorgiment o la implantació de la democràcia necessita unes determinades condicions socials d’igualtat. L’oblit d’aquesta aparent obvietat està al darrera tant de les excessives esperances de l’administració W.Bush respecte a la democratització de l’Irak i l’Afghanistan, com de l’il·lús entusiasme que tants occidentals, també de bona fe, van exhibir durant la Primavera àrab, quan encara era Primavera. D’aquesta mateixa qüestió se’n deriva, a la vegada, un problema fonamental de les democràcies, com la possibilitat que hi hagi una tensió entre la igualtat i la llibertat. Si Tocqueville es preocupa d’aquesta possible tensió, és perquè és conscient que el govern popular no té per què ser necessariament el millor govern, o el govern més assenyat. La igualtat social no es dóna ni en la capacitat ni en la preparació intel·lectual dels ciutadans. Així, contra el que deia creure Zapatero quan va pujar al govern, i com ha demostrat precisament des del govern estant, és evident que hi ha molt pocs ciutadans en condicions de governar bé. Del recordatori d’aquesta obvietat, que tant es va ridiculitzar quan CiU la va situar el centre de la campanya electoral parlant del “Govern dels millors”, en depèn en gran mesura el sentit de la mateixa democràcia, si és que aquesta ha de ser alguna cosa més que el règim que permet al poble triar entre el seu tirà i el seu botxí.
Al llibre de Tocqueville també hi trobem importants reflexions sobre la relació entre els diferents nivells de govern, que no sempre té a veure amb qüestions administratives, com en el debat de les diputacions, sinó amb qüestions bàsiques per a la vida en comú, com són la formació del caràcter i la consciència col·lectiva, al centre del debat sobre l’Estat de les autonomies o la integració europea. O sobre la problemàtica relació entre política i religió, que no sempre s’ha d’entendre com la relació que s’estableixi entre el govern eclesiàstic i el govern secular, sinó entre la moral pública i la llei civil. Les opinions que tenim sobre totes aquestes qüestions, tot allò que considerem obvi o ho donem per sabut, en definitiva, tots els nostres prejudicis, no són res més que l’eco llunyà de les paraules de grans pensadors com Alexis de Tocqueville. És per això que tornar a les seves obres, rellegir els clàssics del pensament, segurament sigui condició sine qua non per poder pensar autènticament sobre els problemes que constantment ens preocupen.