14.12.11

Nihil nobum (FCO)

En una entrevista al diari Ara, Daniel Innerarity afirmava que no és que estiguem mal governats, sinó que “d’entrada: no estem governats. No hi ha ningú al timó”. Fa molt poc, en un article que va recollir bona part de la premsa europea, Jürgen Habermas es lamentava que a Europa no hi hagi polítics a l’alçada de la situació. Aquesta és una convicció que comparteixen amb bona part de l’opinió publicada, convençuda de saber no només com vam entrar en aquesta crisi sinó també com n’hem de sortir i convençuda també que el món que en sortirà serà significativament diferent al món que hi va entrar. Tant en l’àmbit polític i econòmic com en l’àmbit de les idees, perquè ni les velles intuïcions ni les velles institucions semblen comptar per resoldre els nous problemes. Aquesta convicció ha portat molts polítics i intel·lectuals a creure que la seva tasca ja no pot limitar-se a governar o a interpretar el món del present, sinó a crear o idear el món que ha de venir. 
Fa encara massa poc sentíem els líders mundials afirmar que el que calia per sortir de la crisi era una reforma del capitalisme global, creient, o volent-nos fer creure, que aquesta reforma estava a les seves mans i que l’únic que necessitaven era pensar una nova manera, més humana, més segura, i més millor, d’organitzar els afers econòmics mundials. Que aquest poder no estigui en mans dels polítics no és culpa de la situació política actual sinó de la mateixa condició humana i aquesta és una veritat que l’home modern ha pogut recordar gràcies a la lògica darwiniana i a l’anomenat esfondrament de les ideologies. La direcció centralitzada dels afers humans i el disseny intel·ligent de les institucions polítiques no funciona perquè, per naturalesa, la capacitat humana per predir els efectes dels seus actes és més limitada que la capacitat humana per actuar. És per això que Giorgio Agamben pot dir que “la forma paradigmàtica de tot govern és el dany col·lateral”. Perquè el món del futur no el definiran les decisions ni les polítiques comprehensives dels nostres polítics, sinó els efectes imprevistos i imprevisibles d’aquestes decisions. De la mateixa manera que els relats ideològics del futur no seran els que escriguin cap d’aquests opinadors o aspirants a presidir algun partit socialista en runes des el seu despatx, sinó l’eco que les seves idees puguin tenir en les ments dels seus conciutadans. Exactament de la mateixa manera que les institucions polítiques de les que gaudim no són l’aplicació directa de cap tractat de teoria política o que l’historicisme més o menys relativista que conforma el sentit comú del ciutadà democràtic no és l’historicisme de pensadors com Nietzsche o Heidegger sinó que fins i tot és incompatible amb ell. 
Que el món canviarà és una evidència que no cal posar en dubte. Anirem trobant noves maneres de conviure amb els vells problemes i tota la nova política que necessitem és una política prudent que tingui present que la seva capacitat per transformar la realitat és limitada i que els efectes reals de les seves decisions són en gran mesura imprevisibles. Per això mai tindrem polítics a l’alçada de les aspiracions de Habermas o Innerarity. I per això necessitarem polítics conscients que per encarar els nous problemes estem condemnats a fer us de les velles idees. Perquè tot pensament seriós ha de tenir present que no pot crear idees certes i ad hoc segons les necessitats polítiques del moment. Per això mai tindrem pensadors a l’alçada de les aspiracions dels grans estatistes. Com molt bé va veure Hegel, “l’òliba de Minerva alça el vol al capvespre” i l’explicació dels fets sempre arriba massa tard. Per això sempre conduïm mirant pel retrovisor i per això és més aviat sorprenent que ens haguem acostumat a sentir-nos tan segurs conduint a tanta velocitat.