8.12.11

"Espanya ens roba" (FCO)

La llibertat d’expressió té límits. Aquesta és una obvietat que hem tornat a recordar aquests dies arran de la decisió de prohibir l’expressió “Espanya ens roba” al Parlament de Catalunya. Albert Rivera, per exemple, va dir que aquesta era una expressió injuriosa com ho seria dir que “els musulmans ens roben” i que això és “incompatible amb l’essència de la democràcia”. La comparació que estableix Rivera ens ajuda a suposar que el que és incompatible amb la democràcia i, per tant, condemnable, és la mentida i no pas les veritats inconvenients o incòmodes. Encara que sigui absurd prohibir la mentida, és comprensible la preocupació dels demòcrates per fer prevaldre la veritat. La majoria de les nostres afirmacions han de ser certes per tal que la discussió que caracteritza la vida democràtica i parlamentària sigui possible. Però, tot i que Rivera pugui tenir raó en el seu posicionament general, en aquest cas està equivocat. Dir que “Espanya ens roba” pot ser molt ofensiu però no és mentir. 
S’equivoca Rivera, però també s’equivoquen els qui creuen que no es pot prohibir dir que “Espanya ens roba” perquè un Parlament democràtic no pot prohibir la veritat, per molt incòmoda o innoble que sigui. Tenen raó quan reivindiquen la necessitat i la conveniència de les veritats incòmodes, perquè sovint aquestes veritats són les que més convé recordar. Però s’equivoquen perquè dir que “Espanya ens roba” no és dir cap veritat. Que Espanya ens roba, de fet, no és cert ni és fals, sinó que és tot el contrari. És bullshit o una expressió sense sentit ni ganes de tenir-ne. I això més o menys ho podem entendre tots els independentistes, federalistes, jacobins o indiferents. Sense necessitat de més acord ni de més escarafalls. L’”Espanya ens roba” pretén ser una denúncia del dèficit fiscal (aquest sí que ben cert) però no passa de ser una provocació. I tot i que és evident que prohibir el bullshit seria tan absurd com prohibir la mentida, és tan necessari combatre el bullshit com combatre la mentida. Perquè la discussió seriosa dels assumptes públics només és possible entre uns parlamentaris amb voluntat de dir la veritat, per incòmoda que sigui o per inconvenient que sigui al govern de torn. Aquesta és, de fet, la tasca crítica que la democràcia reserva a la oposició. I l’oposició hauria d’intentar estar-hi a l’alçada. No perquè s’hagi de preocupar de fer crítica constructiva, sinó perquè tota bona oposició al govern de torn és un servei al bon govern del país.