21.12.11

El nou socialisme (FCO)

Sembla que el nou PSC no agrada gaire als comentaristes no socialistes. Volien a Ros i volien grup propi a Madrid, però és difícil imaginar que cap d’ells deixés de votar el que sigui que voti per votar un PSC com el que recomanen. Volen, de fet que el PSC s’assemblés més a ells, però no s’han mostrat mai gaire disposats a assemblar-se més al PSC. Aquest desencís dels crítics podria ser una gran noticia pel socialisme català, que segurament estarà més interessat en assemblar-se més als seus propis votants que no pas als seus opositors. I segurament ho seria si no semblés convençut que aquesta renovació no passa només per renovar el partit sinó el socialisme sencer, començant per construïr un nou discurs i acabant per una nova manera de fer política. Aquesta sembla ser una creença molt extesa, i no només entre els socialistes. 
A principis de Desembre, un cop confirmada la desfeta socialista, Félix de Azúa va escriure un article a El País titulat Un descalabro. En aquest article, Azúa explicava quines eren les seves raons per haver deixat de votar el partit que havia votat “des de la mort de Franco”, considerant que aquestes eren, també, les raons de centenars de milers de ja ex-votants socialistes. Es resumeixen en una: “han caigut en el desconcert més absolut”. Segons Azúa, això és, en gran mesura, efecte dels pactes que ha fet amb els nacionalismes (perifèrics), del clientelisme i la corrupció a Andalusia, i de la impossibilitat que això ha provocat de fer un únic discurs a la resta de l’Estat. I ho és perquè aquests mals haurien evidenciat la desorientació ideològica de fons. El que l’esquerra necessita, ens diu, és “un altre llenguatge i nous conceptes”. Aquest article va rebre una interessant resposta de Santiago Navajas des de Libertad Digital. Aquesta resposta és la d’algú que no espera que l’esquerra li faci massa cas perquè tampoc sembla disposat a fer massa cas a l’esquerra. Però és una resposta interessant perquè aprofundeix en l’anàlisi de la crisi ideològica. Navajas creu que “el que de veritat està fent mal a l’esquerra no és que s’hagi llençat en braços dels nacionalistes (el PP també ho ha fet, i també ho farà), ni que s’hagi dedicat a la corrupció institucionalitzada (Andalusia compta tant com València)”. El problema de l’esquerra, creu Navajas, és que els seus supòsits teòrics fonamentals han quedat desacreditats. Segons Navajas, aquests supòsits són els següents: 
- una teoria antropològica que redueix la naturalesa humana a una tabula rassa; 
- una teoria epistemològica que nega que existeixi la veritat i l’objectivitat; 
- una teoria moral que es refugia en un utilitarisme vulgar; 
- una teoria social basada en la lluita de classes com a motor de la història i el ressentiment com a coartada per a l’acció política; 
- una teoria econòmica que rebutja la propietat privada, la competència i els incentius materials; 
- una teoria pedagògica que ha menyspreat l’educació substituint-la per l’adoctrinament. 
Siguin o no els pressupòsits bàsics de l’esquerra, és evident que aquests són pressupòsits que liberals i conservadors han de combatre. El que no és tant evident és que liberals i conservadors ja hagin guanyat aquest combat. No és evident que liberals i conservadors tinguin principis més certs i més ferms que aquests. I tampoc és prou evident que aquesta victoria hagi d’arribar com perquè els socialistes renunciïn als que se suposa que són els seus ideals fonamentals. Sobretot quan sembla que aquests segueixen sent els prejudicis bàsics d’una gran part de la població. De fet, a Catalunya, a Espanya i a la resta d’Europa, el que va portar els socialistes al poder és pràcticament el mateix discurs que el que els ha tret. Així que no és tant evident que el que necessitin els socialistes sigui tota una nova reformulació teòrica dels seus pressupòsits. Ni tan sols que necessitin líders a l’alçada dels seus ideals. El que sí que és segur és que necessiten líders a l’alçada de la nostra realitat. Cosa que, d’altra banda, potser tampoc sigui gaire més fàcil de trobar.