1.11.11

Què és la transició nacional i què en podem esperar? (CatDem)


Des que Artur Mas va començar a parlar de la “transició nacional” s’ha donat per fet que aquesta era una transició cap a la Independència i que Mas callava per no espantar els prudents. Se suposa, i és normal que es faci, que la transició nacional és el que ve després de la construcció nacional. Del fer país. I que aquest nou pas només pot ser un pas cap a la Independència. Sembla ser que ja hem acabat de fer país i que el que ara toca és fer Estat. I aquesta és, sens dubte, una interpretació raonable, que omple el silencis del President amb paraules que bé podrien ser les seves. Però és una interpretació que porta a alguns equívocs. El primer, el de creure que la construcció nacional s’ha acabat. El segon, creure que aquesta transició només pot ser una transició cap a la independència.
La construcció nacional encara no ha acabat perquè no pot acabar mai. Ho hem recordat fa ben poc amb la polèmica sentència sobre la immersió lingüística. Una qüestió que és especialment polèmica i que ho és amb raó, perquè enlloc és més clar que en l’àmbit de l’educació que tota societat madura està condemnada a preocupar-se eternament de les qüestions identitaries. Que està condemnada a lluitar constantment per situar-se a l’alçada de les seves aspiracions. L’evident necessitat de formar els homes del demà és indestriable de la obligació de definir com volem que sigui la seva societat, la societat del demà. I és precisament d’aquí d’on semblen venir les dificultats educatives. No del nostre desconeixement de com serà el món futur, sinó del nostre desconeixement de com volem que sigui. I és per això que debats com el de la immersió lingüística, precisament per ser tant fonamentals per a la construcció nacional, no poden donar-se per tancats o per superats.
D’aquesta “transició nacional” no en podem esperar, per tant, que doni per acabada la tasca de la “construcció nacional”. I, en lògica conseqüència, tampoc podem esperar que aquesta sigui la simple transició de l’ordre present a un nou ordre, ja conegut, ja definit, però encara per realitzar. És per això que tampoc cal esperar que, tal i com se’ls acostuma a reclamar, els polítics deixin de banda les seves diferències partidistes en favor de la plenitut nacional. Simplement, perquè no coneixem millor forma de patriotisme que el millor partidisme. I per això tampoc cal esperar que aquesta “transició nacional” sigui liderada per algú capaç d’elevar el poble per sobre dels seus interessos immediats. En tenim prou amb uns polítics que estiguin a l’alçada del seu poble. Amb uns polítics capaços de reconèixer i defensar els interessos dels catalans. Capaços de reconèixer i defensar que decidir com ha de ser Catalunya és feina dels catalans. I de fer-ho independentment de quina sigui la voluntat dels catalans. Perquè, com va dir el President, no hem de posar límits a la voluntat dels catalans.
Article publicat a la secció "Altres veus" de la Fundació CatDem