2.11.11

Ni oblit ni perdó (FCO)

Hi ha qui n’esperava molt més, d’ETA. Hi ha qui n’esperava la dissolució definitiva i l’entrega de les armes. I qui esperava que les seves últimes paraules no fossin un intent d'encobrir la derrota sinó una petició de perdó i potser fins i tot de clemència. I és comprensible que sigui així, perquè no estem acostumats a les victòries silencioses i les celebracions discretes. Però esperar que ETA reconegués aquest final com una derrota i el seu terrorisme com una atrocitat moral demanant perdó pels seus crims era, i continua sent, una esperança excessiva. Com excessiu és creure que per construir un futur lliure i en pau hem de ser capaços d’oblidar les ofenses del passat. Aquests excessos no ens passarien cap factura si no fos perquè l’excessiu és enemic del necessari. I perquè, contra el que es repeteix aquests dies, ni necessitem que ETA demani perdó ni podem concedir-lo. De la mateixa manera que per viure en pau i en llibertat ni necessitem oblidar els seus crims ni podem fer-ho. 
Aquesta postura no és simple exhibicionisme moral. No és que no haguem d’oblidar o que no haguem de perdonar. No és que no estigui bé fer-ho. De fet, podria estar molt bé si, contra Santayana, reconeguéssim que oblidar el passat és precisament el que impossibilita repetir-lo. O si, amb els professionals de l’autoajuda, creguéssim que perdonar no ens fa més dèbils i tontets sinó més bons i més forts per encarar el futur. El que passa és, simplement, que no podem fer-ho. Que els homes no podem oblidar quan volem i que és per això que estem condemnats a carregar el nostre passat com una llosa. I que també la capacitat de perdonar escapa a la nostra lliure voluntat. No tots podem perdonar. No només perquè no tots som prou forts, sinó perquè no tots estem en situació de perdonar. Independentment, quedi dit, de si quan se’ns demana perdó es fa per expressar una sincera voluntat d’esmena o si es fa com la demana el nen que espera que el reconeixement del pecat li estalviï la penitència. Perquè això és el que acostumen a esperar els penedits i això és el que els acostumen a concedir les ànimes caritatives que pretenen que el perdó sigui alguna cosa més que “la forma sublim del menyspreu” (com l’anomena Gómez Dávila). Independentment de la sinceritat del penediment etarra, aquest és un menyspreu que els demòcrates no ens podem permetre. És un perdó que no cal que demanin perquè ja han anunciat que pensen esmenar-se i perquè és un perdó que nosaltres no els podem concedir. Perquè nosaltres, a diferència dels professors comprensius respecte als seus alumnes o dels déus benvolents respecte als simples mortals, estem igualment sotmesos a la mateixa llei que ells.