16.11.11

Meno male che Silvio c'era (FCO)

L’esquerra italiana està d’enhorabona. Silvio Berlusconi ha dimitit. Tot sembla indicar que ho fa fet obligat pels mercats, que han aconseguit en pocs dies i sense gaire soroll el que l’afònica esquerra italiana no ha sigut capaç d’aconseguir en anys de sorolloses manifestacions. Però això no sembla preocupar gaire una esquerra que coneix prou bé la lògica de les trinxeres per saber que qualsevol derrota de l’enemic ha de celebrar-se sempre com una victòria pròpia. I amb ella, com era de preveure, ho celebra també bona part de l’opinió pública i publicada d’Occident, convençuda que la realitat, tot i que no encara els italians, finalment els ha donat la raó. No és que em molesti que es faci llenya de l’arbre caigut, perquè jo també crec que això és el millor que se’n pot fer, però s’equivocarien l’esquerra italiana i l’opinió occidental si creguessin que tot el problema que tenia Itàlia era Berlusconi. Ben aviat veurem que contra Silvio es vivia millor. 
Berlusconi era, en tot cas, el símptoma d’una profunda malaltia que afecta, evidentment i de forma profunda, la democràcia italiana, però que representa una amenaça per a totes les democràcies constitucionals. El jurista italià Luigi Ferrajoli en parlava en un llibret titulat Poders salvatges. La crisi de la democràcia constitucional, i publicat per l’editorial Trotta. Com no podia ser d’altra manera, aquest llibre aborda totes aquelles polèmiques qüestions legals (des de la Llei Alfano fins al control dels mitjans de comunicació) que han convertit Berlusconi en el centre d’atenció de la premsa més variada. Però el llibre evidencia que aquesta crisi constitucional no és només ni únicament ni fonamentalment una crisi legal (o econòmica). No és, per tant, una crisi que es pugui resoldre amb una millor legislació, amb un millor govern ni amb una millor política econòmica. És una crisi que afecta els fonaments mateixos de la democràcia constitucional perquè es basa en l’absurda convicció que qualsevol restricció a les apetències passatgeres de les majories eventuals és incompatible amb una autèntica democràcia. Que tota constitució, que tota llei!, que contradigui el que pensa una majoria qualsevol en un moment qualsevol queda automàticament deslegitimada. I que el bon polític és aquell que defensa els nostres prejudicis més que no pas els nostres interessos. És una convicció molt arrelada en un país on s’espatllen els semàfors i ningú els troba a faltar. I és, per tant, una crisi molt més cultural que legal, que només es pot resoldre amb un canvi profund de mentalitat. 
La caiguda de Berlusconi podria ser, per què no, una bona oportunitat per començar a superar-la. Però amb Berlusconi desapareix també l’excusa que els demòcrates italians (no només de nom, sinó de convicció) fa temps que havien trobat per no encarar-se amb els problemes més seriosos de la seva política. Entre altres coses, totes més importants que aquesta, s’han quedat sense la possibilitat de fer veure que els mals d’Itàlia no tenien res a veure amb la seva incapacitat per formar, ja no una consciència democràtica, sinó un simple govern estable. Poden celebrar tranquils l’arribada d’uns tecnòcrates que els haurien de fer la feina bruta mentre es preparen per assaltar el poder. Faríem malament també nosaltres en oblidar que aquesta és també i la nostra crisi i que no ens en poden treure les decisions dels tècnics sinó l’exemple dels virtuosos.

2 comentaris:

claudio ha dit...

¿Cómo van las traducciones y todo lo demás? Me lo imagino muy liado.

Por cierto, ¿no suena más italiano 'meno male que c'era Silvio'? Aunque, no me haga caso. Es por pura curiosidad.

Ferran Caballero ha dit...

Claudio,

todo muy bien y vos? ¿Para cuándo unos vinos con fromage?
Lo de Silvio quizás sea como dices, no estoy muy seguro, pero era una broma sobre un divertido lema de campaña y canción de Berlusconi: "Meno male che Silvio c'è".

Un fuerte abrazo,