9.11.11

L'hora dels secundaris? (FCO)

Ens hem passat els últims mesos, potser fins i tot els últims anys, sentint a dir que el que es necessitava per treure’ns de la crisi eren líders. Grans polítics capaços de definir un objectiu clar, una ruta per arribar-hi, i capaços a la vegada de convèncer l’opinió pública (mundial!) que els segueixi cap a la llum. Esperem tant que ni Merkel ni Sarkozy ens semblen prou. D’entrada, perquè semblen tenir molt més clar d’on ens volen treure que on ens estan portant. I després, perquè encara que semblin capaços de convèncer alguns líders europeus, no està gens clar que siguin capaços de convèncer els seus propis ciutadans. Corren un risc seriós de convertir-se en líders sense poble i estadistes sense estat. 
Creiem necessitar líders i els pocs líders que som capaços de reconèixer com a tals són els del passat. Els polítics del futur, aquells que sembla que van arribant, no sembla que representin millor el paper que els del present. Vegieu l’exemple de Grècia, plena de grans estadistes barallant-se entre ells per un racó on amagar-se fins que les coses se solucionin. O el cas d’Itàlia, on és poc probable que una dimissió de Berlusconi fes aparèixer de cop el líder que es creu que mereixen els italians (tot i que, com a mínim, aquest buit de lideratge podria servir als incrèduls per entendre per què Berlusconi ha sigut primer ministre durant tots aquests anys). O Espanya, on l’únic que se sap del cert és que després de les properes eleccions governarà un segon. En les interpretacions més benèvoles, un segon de Felipe González o un segon de J. M. Aznar. En les més dures, un secundari de Zapatero o un secundari tout court
Sabem, i no hem d’oblidar mai, que tots els pobles tenen els polítics que mereixen. Però aquesta veritat és un trist consol quan recordem que no sempre tenen els polítics que necessiten. Se’ns diu que necessitem líders, però el que és segur és que necessitem polítics valents. Polítics que facin allò que ells, els seus votants i aquestes entelèquies que anomenem Europa i els mercats creuen que s’ha de fer, encara que això els faci impopulars. I posant-nos majestàtics fins i tot podríem dir que necessitem polítics prou valents per ser obedients. Obedients als tècnics i les forces del mal, encara que només sigui perquè la recuperació de la seva confiança és prioritària a la recuperació de la nostra economia. Potser ja no necessitem líders que sàpiguen on anem, sinó secundaris conscients de què defugim. Potser tot el que necessitem són polítics convençuts que les coses no poden anar massa pitjor i que, a vegades, tot el que necessitem per sobreviure és saber de quin mal no volem morir.