1.11.11

Escolios a un texto implícito i Textos, de Nicolás Gómez Dávila

Nicolás Gómez Dávila. Escolios a un texto implícito i Textos. Editorial Atalanta

Escolios a un texto implítico. Valoració: 5/5
Textos. Valoració: 4/5

Nicolás Gómez Dávila, nascut a Bogotà el 1913, i mort a la mateixa ciutat el 1994, és un autor pràcticament desconegut a casa nostra. És, com diu Franco Volpi al pròleg que acompanya els seus “Escolios a un texto implítcito”, un d’aquells “escriptors que semblen venir del no-res. Que broten imprevisiblement d’ambients que els són aliens, sense haver estat preparats per res ni ningú, sense precedents, sense pertinències o senyals de reconeixement útils per a definir-los. Excèntrics, incòmodes, irregulars, són inclasificables i inconfusibles”. Gràcies a l’editorial Atalanta, que publica les seves dues obres principals, els Escolios als que feiem referència, i els “Textos”, aquest autor, com a mínim, estarà a l’abast de tots aquells que vulguin descobrir un pensador que no mereix l’oblit en el que es troba.
Entre els 6 i els 23 anys, Gómez Dávila va viure a París amb la seva familia i acostumava a passar les vacances d’estiu a Anglaterra. Durant aquests anys va aconseguir un gran domini del grec i del llatí i una enorme familiaritat amb els clàssics del pensament i de la literatura mundial. Als 23 anys va tornar a viure a Bogotà, on es va casar i va tenir 3 fills. Al llarg de la seva vida va anar recollint a casa seva una enorme biblioteca –d’uns 30.000 volums-, on passava llargues estones, fins la matinada, dedicat a “la biblioterapia com a forma de vida”. 
Al llarg de tots aquests anys va anar recopilant els seus aforismes en el que hauria de convertir-se en la seva gran obra, els “Escolios a un texto implítico” als que ja ens hem referit. Però com diu ell mateix, el que el lector trobarà en aquesta obra no són exactament aformismes, sinó que, més aviat, les seves “breus frases són els tocs cromàtics d’una composició pointilliste”. L’escriptura d’aquests escolis (schólion, comentaris) no es deu, com diu Volpi, a una simple preferència estil·lística. I, com diu Gómez Dávila, tampoc es tracta d’”escriure curt per acabar abans de fastiguejar”. Es tracta, més aviat, d’una elecció de vida i de pensament, d’una disposició ètica d’humiltat o de modèstia. Un posicionament socràtic, el posicionament propi del pensador prou conscient de la seva ignorància com per saber que no aspira a ensenyar res a ningú, sinó a mantenir la seva vida “en un cert estat de tensió”. Com l’autor comenta a les seves notes, i recull Volpi a la seva imprescindible introducció, “l’exposició didàctica, el tractat, el llibre, només convenen a aquell que ha arribat a conclusions que el satisfàn. Un pensament vacilant, farcit de contradiccions, que viatja sense comoditat en el vagó d’una dialèctica desorientada, tolera amb prou feines la nota, per a que li serveixi de punt de suport transitori”. “Indiferent a la originalitat” de les seves idees, “però gelós de la seva coherència”, el que intenta Gómez Dávila és “trazar aquí un esquema que endreci, amb la menor arbitrarietat possible, alguns temes dispersos, i aliens. Amanuense de segles, només composo un centó reaccionari” (Textos, 55). 
I és que Gómez Dávila és també un reaccionari. Podriem dir, fins i tot, que és un reaccionari autèntic. Una persona que “protesta contra la societat progressista, la jutja, i la condemna, però que es resigna, tanmateix, al seu actual monopoli de la història”. Una persona que per això escandalitza per igual al progressista radical, “que no entén com el reaccionari condemna un fet que admet” i al progressista liberal, “que no entén com admet un fet que condemna”. El que no accepten, el que no accepta el nostre present, és la seva “passiva lleieltat a la derrota”. “Pel progressista liberal, resignar-se a la història és una actitut immoral i necia”. Però el reaccionari és precisament “el neci que asumeix la vanitat de condemnar la història i la immoralitat de resignar-se a ella”. I ho fa perquè és conscient que la història no és necessitat, com diuen els progressistes radicals, ni llibertat, com diuen els progressistes liberals. Aquestes dues visions són visions parcials. “La història no és necessitat, ni llibertat, sinó la seva integració flexible”. Aquesta visió de la història permet al reaccionari defugir la vella dicotomia entre el conservador i el progressista. “Si el progressista s’aboca cap al futur, i el conservador cap al passat, el reaccionari no mesura els seus anhels amb la història d’ahir o amb la història de demà. El reaccionari no aclama el que ha de portar l’albada propera, ni s’aferra a les últimes hombres de la nit. La seva llar s’alça en aquell espai lluminós on les essències l’interpelen amb les seves presències immortals”. El reaccionari no és conservador excepte en aquelles èpoques que guarden alguna cosa digna de ser conservada. La nostra no sembla ser una d’aquestes èpoques. En la nostra època ja “no hi ha ningú per qui lluitar. Només contra qui”. El reaccionari, per tant, conscient que la tasca política més alta i noble del filòsof és la de desenmascarar la mala filosofia política, sap que “en els paratges ombrívols de la història, l’home ha de resignar-se a minar amb paciència les supèrbies humanes”. Així, “l’home pot actuar sense contradir-se, encara que no pugui actuar més que quan la necessitat s’ensorra”. El reaccionari sap que “només descobrim allò que creiem inventar”. No és el “somiador nostàlgic de passats abolits, sinó el caçador d’ombres sagrades sobre turons eterns”. (“El reaccionari autèntic”, Textos). 
El text sobre “el reaccionari autèntic”, com els altres recollits al llibre “Textos”, ens ofereixen una idea de quin seria aquest text implícit sobre el que Gómez Dávila anota els seus “escolis”. Però cap d’aquests textos podria passar per ser el text explícit. Aquest text implític al que fan referència els escolis és la obra perfecta, ideal, imaginada, que el socràtic mai podrà escriure. Ni ho necessita, perquè “la totalitat de l’univers existeix tant en l’univers sencer com en cadascún dels seus aparents fragments” i que “el fragment és el mitjà d’expressió del que ha après que l’home viu entre fragments”. La filosofia pointilliste de Gómez Dávila necessita el lector per trobar el seu sentit; “es demana al lector que gentilment faci la fusió dels tons purs”. Només el lector atent, el lector actiu, el lector capaç de respondre amb una lectura gentil a l’escriptura gentil, podrà gaudir de la visió general d’aquest text implític. Convertir-se en aquest lector segurament sigui l’esforç de tota una vida de biblioterapia. Però no hi ha dubte que és una vida digna de ser viscuda.

Ressenya publicada a la Revista Diàlegs