5.10.11

Uns governats ingovernables (FCO)

S’ha convertit en un tòpic: la crisi no és una crisi econòmica sinó que és una crisi més profunda, una crisi de valors. I que, per tant, un canvi en les polítiques econòmiques, tot i ser necessari, no serà mai suficient per treure’ns de la crisi. El que necessitem, com a mínim, és un canvi profund en les nostres actituds. I, si tot va malament, fins i tot un canvi en les nostres aspiracions. I tot i que és difícil saber de què parlem quan parlem de valors, tot sembla indicar que quan es parla de valors es parla precisament d’allò que ens fa actuar com actuem. Com que cada vegada sembla més evident que necessitem un canvi en les nostres actituds, cada vegada ens sembla més evident que necessitem un canvi en els nostres valors. Entenc que és des d’aquest convenciment que el conseller Cleries treballa en l’elaboració d’un Pla Nacional de Valors. El propòsit d’aquest Pla, deia el conseller a TV3, és “promoure uns valors més sòlids, més consistents”. Però sent conscient que tota promoció governamental d’uns determinats valors és contraria a les obligacions del governant liberal d’una societat plural, el conseller va voler deixar molt clar que “aquest és un pla transversal que proposa uns valors amb què tothom estarà d’acord”. 
El problema és evident: l’únic acord general respecte la qüestió dels valors que trobem a la nostra societat és precisament el que s’estableix al voltant d’aquests valors que Cleries vol combatre i que anomena, en termes de Bauman, “valors líquids”. I, per tant, l’únic que es pot esperar d’aquest Pla tan transversal és que confirmi els catalans en la bondat de les nostres conviccions sense necessitat, ni voluntat, d’influir en les nostres accions. Si el propòsit fos un altre, si les aspiracions del Pla finalment fossin unes altres, les dificultats serien, probablement, més grans. Si s’aspirés a aconseguir allò que tot Pla Nacional de Valors hauria de pretendre, això és, a la descoberta i promoció dels “bons valors” per descobrir i promoure “les bones accions”, la dificultat seria doble. D’una banda, una tasca filosòfica de magnitud considerable que consistiria en donar algun sentit moral a la paraula valor. De l’altra, una tasca política de primera importància, que seria descobrir com el polític i el filòsof poden canviar de forma intencionada les conviccions més arrelades del ciutadà, aquelles que determinen la seva manera de comportar-se en societat. I de fer-ho, no per la força de les armes, sinó per la força de la persuasió. En un magnífic diàleg platònic, Sòcrates, adreçant-se a un jove amb unes aspiracions polítiques segurament desmesurades, plantejava aquesta vella dificultat amb aquestes paraules: “M’agradaria que perseveressis, però tinc una gran por. No perquè desconfiï de la teva naturalesa, sinó perquè veig la fortalesa de la nostra ciutat i temo que pugui amb tu i amb mi”. Per saber què podem esperar d’un Pla Nacional de Valors n’hi ha prou, per exemple, amb veure com ha anat apagant-se el debat sobre la identitat nacional a França. I entendre que tampoc aquest fracàs era culpa d’uns governants que no sabien el que es feien, sinó d’uns governats que són ingovernables.