21.10.11

L'espai de la política (FCO)

Es diu i es repeteix que el que cal per sortir de la crisi és que la política ocupi l’espai que li correspon, i no cal dir que hi estic d’acord; que aquest lloc comú és també el meu lloc. Cal que la política tingui el seu espai. I, a més, com diem els homes comuns, aquest no és el mateix espai que el de l’economia. Però no puc estar d’acord amb aquells que afirmen que la política ha de recuperar el seu espai fins que no m’expliquin quin és aquest espai que se suposa que ha perdut i fins que no m’expliquin de què parlen quan parlen de política. Crec entendre que quan parlen de política parlen només de tot allò que fan els polítics i que ells creuen que farien millor. I és precisament perquè ho entenc així que encara que les seves solucions no siguin les meves, les preocupacions comunes són també les meves preocupacions.
Comparteixo aquestes preocupacions perquè són les pròpies d’una societat lliure. A causa de la nostra herència liberal i cristiana, per a nosaltres és de sentit comú que al Cèsar només li correspongui allò que és del Cèsar. I que l’espai d’actuació del Cèsar és un espai limitat. O que, com diem els moderns, hi ha una esfera en què el poder polític simplement no pot entrar. Els drets inalienables que els estats liberals reconeixen als individus són, sens dubte, un bon començament per definir aquest espai. I sabem, per exemple, que l’Estat no pot dir-nos en quin Déu hem de creure, ni pot prohibir-nos l’accés a la sanitat pública pel simple fet de ser dones, homosexuals o fosquets de pell. Però també sabem que la carta dels drets humans és tan insuficient per regular la convivència d’una societat democràtica moderna com ho són els 10 manaments i que per això, i precisament per això, es manté i s’ha de mantenir obert el debat sobre què és del Cèsar i què és nostre. 
Aquesta preocupació s’ha convertit en els darrers temps en una preocupació fonamentalment econòmica. Se suposa, o així s’afirma, que el poder econòmic ha ocupat l’espai del poder polític. Se suposa que el mercat ha irromput en l’espai de la política com abans ho havia fet Déu (igualment eteri i igualment tirànic). Però encara que el problema sigui pràcticament el mateix, se suposa que la solució és pràcticament la contraria. La solució als antics problemes entre Estat i Església va passar per la Gran separació, gràcies a la qual la religió deixava de ficar-se en qüestions polítiques i la política deixava de ficar-se en qüestions teològiques. Però aquesta solució és simplement impensable per resoldre el problema que ens ocupa. Tant que, de fet, se suposa que la solució passa precisament per fer que l’economia es preocupi més de la política i que la política es fiqui més en l’economia. I és evident que no tots els problemes tenen la mateixa solució i que fins i tot podria ser que la solució que necessitem sigui aquesta, però em resulta totalment incomprensible que un poble que cada dia està més convençut que les decisions econòmiques dels polítics són inútils i insuficients per sortir de la crisi estigui, a la vegada, cada dia més convençut que per sortir de la crisi cal més control polític de l’economia.

2 comentaris:

Joan Todó ha dit...

¿A què es refereix vostè quan diu "comú"? No parlo de "sentit comú" ni de "lloc comú", ni tan sols "preocupacions comunes"; és "com diem els homes comuns", el que no entenc.
Salut.

Ferran Caballero ha dit...

De la common people, parlo.

Salut