27.10.11

Conflicte? Quin conflicte? (FCO)

Amb la històrica declaració d’ETA l’esquerra abertzale sembla haver donat per acabat el conflicte armat, però no, en canvi, el conflicte polític. Voldrien que aquesta declaració, aquesta rendició, fos un primer pas per a la superació del que anomenen el conflicte polític, de la mateixa que ho havia de ser aquella lluita, aquell terrorisme. Voldrien que tant la pau d’ara com la guerra d’abans fossin política per altres mitjans, perquè el que encara han de demostrar, i s’han de demostrar, és que són capaços de fer política amb els mitjans de la política. Que són capaços, capaços de veritat, d’integrar-se en la vida democràtica del país basc. I no està massa clar que entenguin què vol dir això. 
No està gaire clar perquè semblen molt convençuts que integrar-se en la vida democràtica vol dir Bildu. I, en realitat, el pas és precisament que Bildu s’integri en la vida democràtica. Que un cop han desaparegut les armes desapareguin també els insults i les amenaces. Que, encara que sigui amb saltironets de pardal, vagin recorrent la distància que separa l’assassinat de qui pensa diferent de la defensa, a mort si cal, del seu dret a fer-ho. Que vagin aprenent que mesurar les paraules pot ser alguna cosa més que una manera d’amagar el que es vol dir. Que pot ser, fins i tot, una manera de mesurar millor la realitat. La realitat d’aquest conflicte del que parlen, per exemple. Del conflicte entre Euskadi i l’Estat Espanyol. Un conflicte pretesament present, pretesament fonamental, i que en el millor dels casos és hipotètic i en la més optimista de les interpretacions és inexistent. Perquè el problema que té el País Basc no és que l’Estat Espanyol no l’hagi deixat ser independent, sinó que no ha volgut ser-ho i encara no sembla voler-ho. El més a prop que el País Basc ha estat de reclamar la seva independència ha sigut el Pla Ibarretxe. Un pla ideat, elaborat i defensat per a ser rebutjat. 
Però això no és un conflicte. Això és un problema. És el problema que tenim tots els ciutadans d’una democràcia quan la majoria no ens dóna la raó. I és el problema que té l’esquerra abertzale amb un país que no és majoritàriament d’esquerres ni majoritàriament abertzale. O que fins ara no ha donat senyals de ser-ho. I aquest no és el problema que intentaven resoldre ETA i l’esquerra abertzale, sinó el problema que covardament defugien i que ara hauran de començar a encarar. És el problema de fer un poble a la seva imatge i semblança, que és el problema que tenen tots els partits independentistes. I no per ser independentistes, sinó per ser partits polítics. Quan el resolguin, si és que mai el resolen, és més que probable que resolguin aquest conflicte polític que tant els pre-ocupa.