7.9.11

Sobiranies (FCO)


La majoria de les crítiques que ha rebut el procés de reforma constitucional han estat en nom de la sobirania. Per a alguns, el fet que aquesta sigui una reforma pressumptament ordenada per Merkel i el BCE representa un atac a la sobirania espanyola. Per a altres, que el PP i el PSOE hagin pactat i aprobat la reforma sense sotmetre-la a referèndum és una usurpació de la sobirania popular. Alguns fins i tot han afirmat que la democràcia hauria de ser sobirana davant dels mercats. I el diputat Ridao, homenatjant el difunt President Barrera, va advertir que aquesta reforma era un atac a la sobirania catalana.
Tenen raó els que assenyalen les institucions internacionals com una amenaça a la sobirania nacional, i fins i tot els que adverteixen que en un estat constitucional la diferència entre la democràcia parlamentaria i la dictadura parlamentaria és una diferència de primer ordre. La constitució posa límits al poder del Parlament, a allò que el Parlament pot decidir, i és en aquest sentit que tota constitució és la constitució del poble contra els polítics. Per raons principalment tècniques, no és el poble qui redacta la constitució, però sí que és ell qui la ratifica. És aquí on recau el que s’acostuma a anomenar la sobirania popular. Com que la sobirania popular pressuposa la unitat popular (“nosaltres, el poble” i no “nosaltres, els pobles”), també Ridao té raó. La sobirania espanyola és incompatible amb la sobirania catalana. I la polèmica sentència del TSCJ només n’és l’exemple més recent.
Per assenyalar la manca de sobirania de Catalunya no cal recórrer a absurdes i fal·laces distincions entre la legalitat i la legitimitat, que en el fons només pretenen estalviar-nos el mal tràngol de complir les lleis que no ens agraden fent-les passar per il·legítimes. N’hi ha prou amb constatar que la voluntat dels catalans no és suficient per convertir en legal i real el model educatiu que els sembli ideal. De la mateixa manera que per assenyalar la manca de sobirania del poble espanyol n’hi ha prou amb constatar que, per molt que volgués, ja no podria endeutar-se esperant que pagués un altre. Com deia Gregorio Luri, “la sobirania és de qui la pot pagar al comptat” i “sobirà és qui decideix com i quan has de modificar la teva constitució”. Carl Schmitt va escriure que “sobirà és qui decideix sobre l’estat d’excepció”. Com hem vist, hi ha altres definicions, però totes estàn en aquesta. Sobirà és, per tant, qui canvia el dret sense tenir-hi dret. I això vol dir que la sobirania no es reivindica, ni es reclama, ni es negocia, ni es pacta ni s’exigeix. La sobirania, simplement, s’exerceix. I és precisament l’exercici de la sobirania el que defineix qui és l’autèntic sobirà.

5 comentaris:

claudio ha dit...

Debe ser cosa de los vinos y el queso, pero estoy completamente de acuerdo con usted.
A mí, como nacionalista banal español, lo que me preocupa es que esto se entienda más por aquí que por allí.
Con su permiso, cuelgo el artículo en donde Azúa, donde discuten sobre esto de formas muy peregrinas (se lo digo por si luego le silban los oídos, sepa usted porqué es).

claudio ha dit...

Excepcionalismo vs nacionalismo

http://www.youtube.com/watch?v=xep4GuWVgvs&feature=player_embedded

claudio ha dit...

A ver si éste...

http://www.youtube.com/watch?v=xep4GuWVgvs

Rubén ha dit...

Estoy con Claudio. Lo que me molesta es que esto lo entienden mejor los catalanistas que los españolistas. A lo mejor es que el españolismo se ha diluido completamente en el relativismo descendente (ya más que español uno es asturiano, murciano, castellano, gallego, catalán...) o en el relativismo ascendente (más que español uno es europeo, pero no europeo de Europa, que siempre lo hemos sido, europeos en sentido ascendente, es decir, del paralelo 50 que no del 40)

Ferran Caballero ha dit...

Claudio,

siga con los quesos, porque pocas cosas me alegran tanto como estar de acuerdo con usted. Y con Rubén!
Gracias por el vídeo y por la propaganda!

Rubén,

y yo estoy con ustedes, as usual. Pero me temo que la supuesta ignorancia española no es más que el intento de disimular su impotencia. Y eso es algo que compartimos y sobre lo que se pueden construir grandes cosas. Si hasta el liberalismo nace de la impotencia!

Abrazos,