29.9.11

(Massa) més que un club (FCO)

El futbol no s'ha de barrejar amb la política pel mateix motiu que no ho ha de fer la religió: perquè barrejar-se és rebaixar-se. Fa pocs dies, la realitat ha tingut el detall de tornar a sortir en defensa dels nostres tòpics. L'assemblea de compromissaris del Barça ha ratificat (o alguna cosa similar) l'acord del club amb la Qatar Foundation. I ho ha fet amb una majoria molt clara. Els nostres compromissaris fa tant que senten a dir que el Barça és més que un club que s'han oblidat de pensar com a simples socis. Ara pensen com a estadistes i argumenten encara pitjor. 
Ja sé ara ja fa temps i que tot canvia molt i ràpid, però aquesta junta es va presentar a les eleccions molt preocupada per dues qüestions. La primera, acabar amb la politització de la institució. La segona, recuperar el sentit institucional. Habitualment, en el món del futbol, aquestes són preocupacions menors. En el cas que ens ocupa, aquestes eren preocupacions baixes. En realitat, només eren la manera com el candidat Rossel podia deixar clara la seva enemistat personal amb el president Laporta sense haver de renegar de tot el que el president havia fet. I d'aquestes baixeses no en podia sortir res massa elevat. 
No recordo que mai ens hagués preocupat tant poc, però tampoc recordo que la institució hagués estat mai tant polititzada com ara. L'únic canvi que hi ha hagut en aquest sentit és que el president del Barça ha deixar de parlar com un representant de Catalunya per començar a parlar com un representant de Qatar. I no cal ser gaire etnocèntric per veure que això difícilment pot considerar-se un progrés. I encara que això tampoc sembli preocupar-nos gaire, tampoc en el sentit institucional hem millorat massa. Serveixi com a exemple l'eliminatòria de Champions de l'any passat contra el Madrid. El discurs que va marcar-la va ser el dels famosos porqués de Mourinho. Però als barcelonistes ens hauria de fer molta menys gràcia el discurs que va fer el nostre president després del partit de tornada. En aquell discurs, com en tants altres que havia fet fins aleshores i en tants altres que ha fet des d'aleshores, no es va limitar a expressar la seva satisfacció pel triomf del Barça, sinó que va voler anar una mica més enllà i va celebrar el triomf del futbol i dels valors. Que el barcelonisme cregués, i segueixi creient, amb la raó que sempre ens acompanya, que això era exactament així no ens hauria de fer oblidar una altra veritat una mica més trista: costa imaginar que mai un directiu del Barça hagués parlat amb aquest menyspreu de l'"etern rival". O com a mínim, el que és segur és que mai des de la junta de Laporta s'havia parlat del Reial Madrid d'una forma tant prepotent i arrogant. Com es va fer també el famós dia que Rosell va amenaçar de trencar relacions institucionals. Aquestes coses o es fan o no es fan, però perdonar la vida al Madrid d'aquesta manera no és precisament un exemple de savoir faire institucional. Que no ens ho tinguin en compte no vol dir que no ho haguem de tenir en compte. 
Que el Barça no s'ha de ficar en política només vol dir que ha d'estar per sobre del baix politiqueig. I que pot associar-se amb tots els valors nobles de món sense necessitat de moure un dit per posar el món a l'alçada d'aquests valors. I encara, sense haver d'explicar massa quins són aquests valors. Fins ara havia estat així i havia estat bé. El Barça havia estat per sobre dels partits polítics catalans per representar una idea més noble i més compartida de Catalunya. Ara ja no està per sobre dels partits, sinó justament al seu costat. I no representa cap idea millor i superior, sinó que defensa la més dura i desagradable realpolitik, sense que sigui la seva feina fer-ho, i, a sobre, per enganyar el soci defensant les inexistents bondats democràtiques de la dictadura de Qatar. 
Quan algú es dedica a la política ha d'estar disposat a tacar-se les mans. Aquesta és una màxima que no han d'oblidar mai ni el polític ni qui el jutja. Perquè, contra el que sembla creure Rosell, repetir moltes vegades la paraula valors no ens fa semblar més bons, sinó més tontets. Bàsicament, perquè en política és inevitable que les nostres accions deixin clars quins són els nostres valors. I ara que som molt de Qatar en comencem a tenir alguna idea. Hem après, per exemple, que no ens mou el valor de la llibertat i que, en canvi, ens mouen els diners dels diners. Ens havia avisat Nike en el moment més dolç de la victòria, però no en vam voler fer cas. Tota aquesta comèdia dels valors té molts pebrots.

2 comentaris:

claudio ha dit...

La vía de financiación de los grandes clubs europeos es muy similar para todos: un mix de publicidad, ingresos de la tele y cuotas de socios.
Lo que ya no es igual es la proporción de cada componente del pastel. Así, en los clubs de la liga inglesa, la parte proveniente de los socios, o mejor dicho, de los abonados, ya que allí todos son sociedades anónimas, propiedad de inversores, es bastante más alta que en caso del barça. En éste, en el que sí la propiedad es de los socios, que lo tienen a gala, las cuotas son mucho más bajas, no ya como parte del mix, que depende naturalmente del volumen general de actividad, sino en valor absoluto. Para un inglés, para el que su club es ni más ni menos que un club de fútbol (es decir, mucho), representa un sacrificio mucho más importante su abono anual que para un dueño del 'más que un club' barcelonés. Y, como dicen también los ingleses, 'beggars can't be choosers'. Si el orgullo de uno lo han de paguar otros, ya empezamos mal.
Por otro lado, cuando la `primavera árabe', ¿quién no ha preferido Al-jazeera a la CNN o la BBC?

claudio ha dit...

Ahí le dejo eso.

http://www.nybooks.com/articles/archives/2011/oct/27/strange-power-qatar/?pagination=false