16.9.11

Identitat i llengua (FCO)

El debat sobre la immersió lingüística a l'escola és, evidentment, un debat identitari. I no només perquè, com diuen els seus contraris, la immersió pretengui mantenir i fomentar la identitat cultural catalana a través de l'educació en català. També ho és perquè les motivacions dels pares que volen que els seus fills estudiïn en castellà a l'escola són motivacions identitàries. Volen, i així ho diuen, que els fills estudiïn en la llengua dels seus pares i creuen que així ha de ser. 
Les dificultats per admetre el caràcter identitari del debat sobre la llengua i l'educació són només una mostra de les dificultats que es tenen per admetre el caràcter identitari de les societats. Que no vol dir res més, però que tampoc vol dir res menys, que admetre que les societats conformen la identitat de l'individu. O que conformen, si més no, la seva identitat com a ciutadà. La nostra reticència a reconèixer aquest debat com a identitari i a afrontar-lo com a tal deriva de la nostra concepció espontàniament contractualista de la societat. Concebem la societat com una associació d'individus a la recerca comuna d'alguns interessos particulars compartits. Tendim a creure, per això, que l'únic fonament just de la societat és la casualitat, que la identitat i els interessos del ciutadà són anteriors a la societat i que aquesta està al seu servei. Encara més, tendim a creure que qualsevol pretensió de la societat de formar el caràcter dels seus ciutadans és un incompliment dels termes del contracte. Un atemptat, es diu a vegades, contra els drets fonamentals de l'home i el ciutadà. Però per signar un contracte, un contracte que reconegui aquests drets com a fonamentals, cal saber qui ha de pactar els termes del contracte i com aquests signataris poden posar-se d'acord. Per fer-ho necessiten, bàsicament, una llengua comuna que els permeti comunicar-se. És per això que mai, ni en la teoria, el tema lingüístic és secundari a la formació de la societat pròpiament dita. I és per això que, també en el debat sobre la immersió lingüística, uns i altres defineixen la seva identitat, i la identitat del país que volen, a través i en relació a la llengua que parlen.
Un altre dels problemes del contractualisme, i que veuen amb alguns indicis de claredat els que insisteixen que "Jo no he votat la Constitució", és que el ciutadà sempre arriba quan el contracte ja s'ha signat. Que el contracte social precedeix i conforma la identitat del ciutadà i que l'única cosa que aquest pot fer és modificar-lo. És per això que l'única decisió autènticament fonamental és, per tant i com sempre, la decisió sobre quins són els ciutadans cridats a modificar els contractes que els sotmeten. Que la decisió de fons sobre la immersió lingüística és, efectivament, la decisió de qui ha de decidir quin és el model educatiu i quina és la identitat de Catalunya. I cada vegada és més difícil defugir aquesta qüestió en el debat públic.

6 comentaris:

lola ha dit...

I aquest és el veritable xoc de trens, si fos el cas. Però no hi veig altra manera que una identitat catalana a remolc d'un contracte previ, al capdavall també signat -amb el cor a la mà, ep, aquí hi ha la qüestió- per gran part del catalans, amb Espanya esclar. La identitat espanyola és ben present entre nosaltres.
És a dir, continuar fent la puta i la ramoneta de la manera més hàbil possible.

Ferran Caballero ha dit...

Lola,

crec que tens raó. Però em sembla que en algunes coses importants (com el tema de la llengua) potser serà cada vegada més difícil seguir fent la puta i la ramoneta perquè cada vegada sembla més difícil reconèixer els "acords bàsics" a la societat catalana. Però vaja, segurament això només és una mostra més d'aquest vici que tenim els joves, que tot ens sembla nou.

Una abraçada,

claudio ha dit...

'Per fer-ho necessiten, bàsicament, una llengua comuna que els permeti comunicar-se.'

Como dicen los graciosos de por aquí: o no.
Debe ser que me ha bajado el índice de quesina de la sangre, pero no le sigo.
Aunque la distinción entre nacionalismos cívicos e identitarios no sea del todo clara, sí que hay un criterio que puede ayudar: el acuerdo es entre los individuos que lo hacen, y es precisamente tal acuerdo lo que constituye la nación, o entre el individuo (otra vez) y una realidad anterior. Esto parece quererse indicar cuando se visitan tumbas de wifredos, se afirma que Cataluña tiene mil años o se usa el idioma como marca identitaria.
El acuerdo no precisa un idioma común: precisa entenderse. Quien precisa el idioma es la realidad superior/anterior a la que uno se adhiere (o, no).
Por eso, como decían en un enlace que dejé por aquí, uno puede ser americano en cuatro días pero vivir casi toda la vida en Francia y no ser francés.
Eduardo Mendoza explicaba más o menos: también puede ser un fet diferencial subir a un taxi y no saber en qué idioma te van a saludar.
Como usted sabe, una de las preguntas con truco del Trivial es: países cuyo idioma oficial es el inglés. Y los ingleses inventaron, por lo que parece, eso que llaman nacionalismo. Igual es de esas cosas que, al viajar, pierde.

claudio ha dit...

Esto es bueno.

http://pajamasmedia.com/blog/a-modest-proposal-for-the-reestablishment-of-the-prussian-state/?singlepage=true

Ferran Caballero ha dit...

Claudio,

me parece que para este artículo quizás sea mejor dejar los quesos de lado y entregarse directamente al divino vino.
No sé mucho qué responderle, la verdad. Tiene razón en su comentario, pero hay algunas cuestiones...
La primera es eso de la realidad superior anterior. Yo creo que, efectivamente, es así. No sé en qué sentido superior, pero sin duda anterior. La segunda es que los humanos solo nos entendemos cuando compartimos una misma lengua. Aunque sea por lengua interpuesta o hasta por google trans, pero me parece que eso es imprescindible. Muy otra cosa son las implicaciones políticas que tenga este hecho, claro.
De todos modos la cuestión es que aunque haya sociedades humanas que no necesiten una lengua oficial para funcionar como tales ni para definir su identidad, quizás Cataluña no sea más que una ese sorda, como decía el maestro Espada, y que por eso sea tan difícil separar los debates identitarios de los debates sobre los "usos lingüísticos".

Cuando quiera lo discutimos como los hombres: con queso y vino.

Un abrazo,

claudio ha dit...

Con queso, vino y lo que haga falta. No más tiene que avisarme, cuando esté cansado de traducir.