22.7.11

Temperaments filosòfics, de Peter Sloterdijk


Peter Sloterdijk. Temperaments filosòfics. Edicions de la Ela Geminada

Valoració: 3/5
L’editorial Ela Geminada, dirigida per Oriol Ponsatí-Murlà, va néixer a Girona el Febrer d’aquest mateix any, i en aquest temps, i en una edició molt cuidada, ha traduït i publicat obres com els Poemes francesos de Rainier Maria Rilke, el Breviari dels polítics del Cardenal Mazzarino i el magnífic text de Friedrich Nietzsche “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral”, acompanyat del text “Sobre Teognis de Mègara”, que Nietzsche va presentar com a treball final del batxillerat i que no ha estat traduït a pràcticament cap llengua moderna. L’últim llibre que ha publicat l’editorial és “Temperaments filosòfics”, del que possiblemenet sigui el més gran filòsof alemany del present, Peter Sloterdijk, en una traducció de Raül Garrigasait lloada pel propi autor al Pròleg a l’edició catalana.
A mitjans dels anys 90, Peter Sloterdijk i l’editorial Diedrichs es van proposar publicar un seguit d’antologies dels “filòsofs més significatius” amb la intenció de reconduïr la lectura filosòfica cap a la lectura dels textos dels grans filòsofs, escapolint-se “del predomini de la bibliografia secundaria, que des de fa temps condemna la literalitat dels pensaments originals a desaparèixer completamente darrere vels impenetrables formats per comentaris i per comentaris dels comentaris”. “Anant a buscar els textos mateixos, segueix dient-nos Sloterdijk al prefaci, volíem oferir al públic ampli una via d’accés al pensament filosòfic originari i, alhora, posar a l’abast dels estudiants de l’especialitat acadèmica «filosofia» una alternativa a les omnipresents «introduccions»”. Sloterdijk estava convençut que “no n’hi pot haver cap, d’introducció a la filosofia, perquè la disciplina filosòfica ha de presentar-se des del primer moment a si mateixa, d’entrada com a mode de pensament, a continuació com a mode de vida”. Cada volum de l’antologia anava acompanyat d’un prefaci escrit per Sloterdijk i que presenta breument el filòsof en qüestió. Aquests prefacis han estat aplegats i publicats independentment en aquests “Temperaments filosòfics”, on prenen vida propia i on constitueixen un relat autònom sobre la història de la filosofia. Una història que, com aquest llibre ens dóna l’oportunitat de pensar, podria no ser més que la història dels pensaments dels grans filòsofs. En el fons, si Fichte té raó i “el tipus de filosofia que triem depèn de la mena de persona que som”, aquesta història de la filosofia podria no ser res més, però també res menys, que la història dels temperaments dels grans filòsofs.
La tria dels autors que han de formar part d’aquesta història és, sens dubte i sense remei, una tria arbitraria. Aquesta arbitrarietat és la que fa possible qualsevol tria i fa necessaria la seva justificació, però la sel·lecció dels grans filòsofs de la història està tan determinada pels manuals i les introduccions acadèmiques (dels que mai escapem prou lluny), així com pel fet inevitable que els més grans pensadors sempre seràn pocs per molt que la història s’allargui. Les preferències que determinen qualsevol tria, les fílies i fòbies de l’arbitre de la història, no s’expressen aquí, com no acostumen a fer-ho, silenciant alguns dels clàssics canònics per reivindicar-ne de nous i desconeguts. La sel·lecció dels protagonistes ni és original ni ho hauria de ser. Però això no evita que les afinitats electives d’Sloterdijk es facin presents en tots i cadascún dels textos introductoris que recull el llibre.
Els filòsofos triats inclouen pràcticament tots els grans filòsofs que es podrien triar. Començant amb Plató, la història avança a través d’Aristòtil, Agustí, Bruno, Descartes, Pascal, Leibniz, Kant, Fichte, Hegel, Schelling, Schopenhauer, Kierkegaard, Marx, Nietzsche, Husserl, Wittgenstein, Sartre i acaba amb el francès Foucault. Però aquesta tria que gairebé no és tal està marcada per 3 absències, d’importància diversa. La primera, forçada pel fet que va morir sense haver publicat mai res, és la de Sòcrates; el que a tots els manuals i introduccions és considerat el pare fundador de la filosofia. Les altres dues, d’Adorno i Heidegger, són absències lamentables i forçades per les habituals dificultats legals de tractar amb els propietaris del seu llegat, que tenen el pèssim costum d’actuar com si no només els pertanyéssin els textos dels seus avantpassats, sinó el seu propi pensament. Sense dubtar de la bona fe d’aquests hereus per preservar el bon nom dels seus estimats, cal lamentar que no siguin conscients que no hi ha millor defensa del seu bon nom que el pensament amb el que tan merescudament se’l van guanyar.
Només els més grans llueixen amb llum propia. I l’absència d’aquests afecta inevitablement la forma com brillen els altres. Això es veu especialment en el cas de Sartre, que gairebé es torna una caricatura d’ell mateix si no se’l posa sota la llum de Heidegger. És molt difícil presentar l’existencialista humanista francès sense tenir molt present que l’existencialisme deu el seu nom únicament al pensador alemany. I que la defensa de l’existencialisme com a humanisme de Sartre no seria res més que un text d’exhibicionisme moral sense els efectes deshumanitzadors de l’existencialisme de Heidegger i la seva crítica radical a l’humanisme tradicional. Però la llum de Heidegger no és necessaria només per fer justicia a la filosofia de Sartre, sinó també al seu temperament. Sense recordar el compromís ferm i decidit de Heidegger amb el nacionalsocialisme seria totalment injust retreure a Sartre el seu compromís ferm i decidit amb el totalitarisme comunista. Per fer justicia a Sartre és insuficient lloar la seva filosofia com “una lluita contra l’alienació de la comoditat burgesa” o presentar-lo com “l’heroi provisionalment últim en la línia de filòsofs europeus de la llibertat” si no es parla de les comoditats i de la llibertat que va trobar al paradís comunista de la URSS.
Podriem parlar també de Foucault i de la possibilitat que tampoc ell escapi de convertir-se en una caricatura del que va ser. Per no extendre’ns, només ens cal recordar el que és evident; que és molt diferent ser l’últim en arribar a la història de la filosofia que ser la seva culminació o la seva superació. Les explicacions de Sloterdijk són del tot insuficients per defensar que Foucault va anar més lluny en la inversió del platonisme del que havia anat Nietzsche o del que hagués anat el propi Plató si hagués tingut la desgràcia de conèixer el platonisme de manual. Però aquestes són suposicions que no depenen de res més que de les filies i les fòbies de l’autor del llibre i de l’autor de la ressenya. Les filies i les fobies de l’autor de la ressenya són, evidentment, irrellevants. Les de l’autor, en canvi, condemnen aquests grans filòsofs a brillar amb la llum de qui els presenta. Això fa que en alguns moments, i contra el que és habitual, l’estil d’Sloterdijk sembli enfosquir més que no pas il·luminar els autors que tracta. Però això, lluny de ser una crítica, converteixen el llibre en un experiment reeixit. Sloterdijk ha aconseguit, com no podia ser d’una altra manera, superar les introduccions i els manuals d’ús habitual en els estudiants de l’especialitat acadèmica «filosofia». Encara que ho hagi fet al preu de convertir la història de la filosofia en una introducció al seu propi temperament filosòfic.
Ressenya publicada a la revista Diàlegs