6.7.11

La renovació de l'esquerra socialdemòcrata (FCO)

L'esquerra socialdemòcrata europea està en crisi. Ha perdut el poder a la majoria de països que fa pocs anys governava i, a més, ha perdut la confiança en la seva pròpia raó de ser. L'esquerra socialdemòcrata, no es cansa de recordar-ho, creu que pateix una crisi de model, que no té projecte de futur. És cert que considera que la seva és una mort d'èxit. En tot Europa pràcticament no hi ha cap partit que posi en dubte la bondat i fins i tot la necessitat de l'Estat del benestar. Però aquest èxit ha deixat l'esquerra socialdemòcrata desorientada. Ja han fet el que havien vingut al món a fer. I els progressistes creuen, i segurament amb raó, que ara la seva tasca més important és defensar l'Estat del benestar i tot allò que, segurament sense raó, creuen que és l'herència que ells deixen a la humanitat. Els socialdemòcrates, ens diuen ells mateixos, s'estan tornant conservadors perquè desconfien del futur. I un progressista no pot perdre la confiança en el futur sense quedar perplex. Per això busquen renovar el seu projecte de futur i per això busquen intel·lectuals que els salvin d'aquesta perplexitat.
Això és així perquè l'esquerra socialdemòcrata està convençuda que per governar, i per governar bé, necessita tenir una idea clara de quin món vol construir. I és per això que busca el suport dels intel·lectuals, dels quals espera que defineixin el nou marc global que doni sentit a les polítiques concretes. A aquelles polítiques que haurà d'anar aplicant des de cada òrgan de govern, per petit que sigui, que sigui capaç de recuperar. De fet, es mostra convençuda que administrar la realitat no és una tasca suficient, ni suficientment noble, perquè la realitat mai es cansa de decebre'ns. Està convençuda, en definitiva, que per governar, i per governar bé, necessita molt més del que necessita la dreta, igualment socialdemòcrata, però actualment, i de forma necessariament passatgera, amb millor situació i millors perspectives. Però creient això no només s'equivoca sinó que s'imposa unes obligacions, tan intel·lectuals com polítiques, que mai podrà satisfer i que només poden servir per allargar la seva particular travessia del desert. Perquè quan creu que necessita una renovació urgent del seu model o del seu marc ideològic, considera imprescindibles dues tasques que són incompatibles entre elles: una renovació políticament urgent i una renovació intel·lectualment profunda. I, a més, sembla esperar d'aquesta renovació intel·lectual molt més del que es pot esperar d'una revolució ideològica profunda. Pot ser ni tan sols la intel·lectualitat sigui ja propietat exclusiva del progressisme, però segueix sent evident que el progressisme espera molt més d'aquesta intel·lectualitat del que ho fa el conservadorisme. És per això que l'esquerra socialdemòcrata es mostra constantment convençuda que unes bones idees són condició necessària i fins i tot suficient per una bona política, oblidant la irònica lliçó d'aquella famosa dita sobre el comunisme, que era una mala idea massa ben aplicada. I és per això que espera que els intel·lectuals vinguin, altre cop, al rescat de la política. Sense saber, o havent oblidat, una lliçó tan bàsica com que el millor que es pot esperar dels intel·lectuals és que allarguin i compliquin la presa de decisions, recordant-los constantment que no hi ha solucions senzilles i definitives als problemes complexos i perennes de la societat. Per tot això sembla que el pitjor que lpot passar a l'esquerra socialdemòcrata és creure que les bones polítiques no les fan els bons polítics sinó els bons intel·lectuals. I no només perquè tal com van les coses al final podria resultar que tingués a la seva disposició més bons polítics que no pas bons intel·lectuals, sinó perquè en política no hi ha millors idees que les idees dels bons polítics. La millor i més ràpida renovació de l'esquerra socialdemòcrata passa per trobar i potenciar aquells pocs polítics que encara els queden amb poder i amb suport popular. Perquè la primera condició del bon governant és que sigui capaç de governar. I perquè, en política, millors idees que les del bon governant simplement no existeixen.

3 comentaris:

claudio ha dit...

Otro enlace.

http://www.nytimes.com/2011/07/03/books/review/book-review-aristotles-nicomachean-ethics.html?_r=1&ref=books

¡Eh, que la culpa no es mía, sino de ustedes, que se ponen de acuerdo en escribir a la vez sobre lo mismo!

claudio ha dit...

Parece que un enlace al NYT lleva al blog de Assouline.

Probemos otro.

http://www.nytimes.com/2011/07/03/books/review/book-review-aristotles-nicomachean-ethics.html

Ferran Caballero ha dit...

Gratitudes!!