21.7.11

Exemplaritat

El pitjor de tot el cas Camps, el que més mal fa a la democràcia, és la seva defensa. Tan populista, tan indignada, tan 15M. La resposta de Camps és, sempre ha sigut, que compta amb el suport i la confiança del poble. I aquesta és una resposta tan certa com irrellevant, perquè en un estat de dret rebre el suport d’una majoria eventual dels ciutadans no és garantia de legalitat. Ni, per tant, de legitimitat. En un estat de dret no imperen els homes, sinó la llei. I això, lluny de ser una limitació a l’autogovern del poble és la seva màxima expressió. Perquè l’autogovern és, en primer terme, una autolimitació. I el bon autogovern, sigui de l’home com de la ciutat, no és aquell que tot ho permet, sinó aquell que combat els vicis i la corrupció i fomenta la virtut. Tota la dificultat que tenim per acceptar aquesta evidència sorgeix del fet que la democràcia es defineix per ser el règim de la llibertat i que, en conseqüència, tendeix a creure que tota limitació de la llibertat és negativa i una amenaça a la pròpia democràcia. Això s’expressa, en l’actualitat, en el rebuig a la promoció pública d’un model de vida determinat o d’una moral concreta, sobretot quan es pretén fer des del govern. Però aquest posicionament sobre la moral pública es mostra del tot absurd quan no és capaç d’afirmar que la vida del ciutadà honrat és més noble que la del lladre o el corrupte.
Aquest rebuig el comparteix el poble tan com Camps i com la gran majoria de la classe política. Ni el poble espera que el polític li serveixi de guia moral ni hi ha gairebé cap polític tan pretensiós com per considerar-se a si mateix un exemple per al poble. Fins i tot ens semblaria, tan a nosaltres com al polític, que aquestes pretensions traeixen la seva tasca prioritària, que és la de representar el poble. Però independentment de la voluntat del poble i de la voluntat del polític, en una democràcia l’exemplaritat va amb el càrrec. La moral s’educa amb l’exemple fins i tot quan es fa sense voler. I tot i que els polítics, com es diu, no acostumen a ser millors que el poble que els ha votat, el cert és que tampoc cal que ho siguin si s’entén que representar el poble no ha de voler dir necessariament representar els seus pitjors defectes. Hem d’entendre que fins i tot pot significar representar les seves millors virtuts i que és molt millor quan és així. És per això que la defensa populista de Camps és molt més perillosa que la corrupció o el lladronici. Perquè el lladronici d’uns quants no enfonsarà l’economia de tot un país i no hi ha millor corrupció que la que ja ha sortit a la llum. Però, en canvi, és molt més fàcil combatre aquesta corrupció que la corrupció del discurs públic. És per això que fa molt més bé a la democràcia un polític corrupte que paga i dimiteix que un polític honrat que la defensa amb aquest tipus d’arguments. Uns arguments que lluny de ser un elogi del poble són la prova més evident i insultant que no el creu capaç de res millor. Una nova prova que l’amor que el populista declara a la gent tal i com és brolla del seu odi a l’home recte.

Nota: L’article ha estat escrit abans de la dimissió de Francisco Camps.