1.6.11

Vic, 20 anys més tard

Ha fet 20 anys de l'atemptat d'Eta a Vic. Fa dos anys es va posar una placa en record "a totes les víctimes del terrorisme". Un tret per elevació, com deia ahir l'Arcadi Espada. Fa dos dies, com qui diu, es va fer un homenatge a les víctimes. Aquest cop a les de Vic. I aquest cop sense la presència del grup municipal d'ERC ni de l'alcalde de la ciutat. Cal lamentar aquesta absència, però s'equivoquen els qui l'acusen d'ignorar l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes. El seu error és tot el contrari. Vila d'Abadal ha fet massa cas a les seves paraules i ha acabat creient que el president de l'ACVOT és qui millor legitimat està per parlar en nom de les víctimes i que aquest homenatge era alguna cosa així com un acte privat en record als seus familiars on, per tant, la seva presència era secundària. I poc celebrada, segons devia interpretar l'alcalde atenent a les declaracions que el president de l'ACVOT havia fet sobre el sentimental alcalde de la localitat quan es va perpetrar l'atemptat, el sentimental Pere Girbau. Al president li sembla impresentable la incredulitat de l'alcalde. Però sembla injust acusar l'alcalde Girbau. Com posa en evidència l'interessantíssim reportatge d'Albert Hom, ETA a la ciutat dels sants, ell només representava un poble que 20 anys després de l'atemptat encara es pregunta, incrèdul, com podia ser que ETA atemptés precisament a Vic.
És una bona pregunta per fer als terroristes, però els contraris ens hauríem de fer precisament la contraria. Per què ETA no hauria d'atemptar precisament a Vic. Jo també en desconec la resposta, però tinc clar, com el president Pujol, que la solidaritat entre patriotes és una perillosa mentida. I que és una mentida perillosament estesa. Aquests dies, i aprofitant el procés contra Bildu, algunes de les veus que més convençudes estan d'aquesta solidaritat han tornat a recordar-nos la vella cantarella segons la qual tot nacionalista és un terrorista. No només no han entès res del nacionalisme, sinó que no han entès res del tema que més sembla preocupar-los, que és el terrorisme. Perquè no només són diferents els nostres mètodes, com s'acostuma a concedir-nos. També ho són els objectius. L'objectiu del terrorista és el terror. Això és molt evident, però precisament per això cal no oblidar-ho. És per això que les víctimes del terrorisme són danys col·laterals i és per això que tots som víctimes del terrorisme. I és estrany que en una època on no hi ha millor condició que la de víctima, els nostres polítics renunciïn tan alegrement a una condició que podrien reclamar tan legítimament. Tenir això present ens hauria d'estalviar un dol de memòria com el de Vic, que porta 20 anys en silenci sobre el tema perquè deu creure, com Gaspar Hernàndez, que el silenci guareix totes les ferides. I cal recordar aquesta diferència entre nacionalistes i terroristes perquè és terrible veure fins a quin punt l'ús del silenci en favor de la pau social entre els bàndols de la guerra civil i la dictadura s'aplica aquí també a la relació entre la població civil i el terrorisme. Per això cal tornar a recordar que no només som diferents perquè siguin diferents els nostres mètodes i els nostres objectius. El que ens separa dels terroristes és també que ells sempre han sigut molt més conscients que nosaltres d'allò que ens separa.

2 comentaris:

Jordi Bernal ha dit...

Molt bon article!

Jordi Bernal

Ferran Caballero ha dit...

Moltes gràcies, Jordi

Una abraçada,