8.6.11

Revolució i sistema (FCO)

Després de dubtar-ho i discutir-ho molt, sembla que a poc a poc els indignats aniran desallotjant la plaça de Catalunya de Barcelona. Tant la decisió com els dubtes semblen força raonables. Saben bé que difícilment el moviment podrà sobreviure a l'acampada i que la pretesa revolució corre el risc d'acabar sense haver aconseguit cap canvi en la vida política del país. Havent resultat, literalment, inútil. És comprensible que els acampats temin aquesta inutilitat, perquè des del primer dia van considerar-se poc més que eines al servei d'una causa, considerant seva la tasca contrarevolucionària per excel·lència; la de treballar en la reforma i la millora del sistema. La inutilitat del moviment serà el seu fracàs, però podria haver estat la seva principal virtut si no haguessin cedit a les pressions dels mitjans, sobretot dels pretesament afins, per presentar una llista consensuada de reformes simples i concretes de qüestions tan generals i complexes com el sistema electoral, la banca mundial, l'ètica política i l'esperit del capitalisme. Això és, de fet, el que esperaven des del sistema fins i tot aquells que no estaven disposats a donar-los res del que poguessin demanar. El discurs autènticament revolucionari, el que pretenia convertir la vida assembleària en un sistema de vida alternatiu, el que pretenia convertir la plaça en una nova àgora del segle XXI i la pràctica política en un fi en si mateixa, ha estat sempre un discurs minoritari. Però això implicaria admetre una cosa tan elitista com que aquesta nova forma de vida només podia estar a l'abast d'uns pocs; d'aquells afortunats que poden passar els dies discutint sobre les qüestions més elevades perquè no estan obligats a treballar per atendre les qüestions més urgents. Haurien d'admetre que aquesta nova vida a la qual aspiraven no era res més que la vella vida d'una minoria de ciutadans privilegiats, que podria prescindir de preocupar-se del negoci per dedicar-se a la vida ociosa. No és casualitat que aquesta minoria estigués formada principalment per estudiants i aturats, perquè els altres ciutadans, simpatitzants o no, aspirants o no a formar part d'aquesta nova classe social, havien de treballar.
Com que aquest era un discurs literalment impresentable, de seguida es va imposar el principi revolucionari clàssic, a la Tahrir, en el qual una part petita, molt petita, del poble es considera el dipositari legítim de la sobirania popular. En un sistema democràtic això no és res més que una usurpació, purament retòrica, de la sobirania popular. És totalment incomprensible que aquest discurs sigui considerat menys impresentable que el que defensa els privilegis de la minoria ociosa. Que l'acampada coincidís amb les eleccions municipals podria ser una casualitat, però seguiria sent molt significatiu i un bon recordatori que, malgrat les seves pretensions, els acampats no són el poble ni el representen. Que el poble és qui vota a les eleccions, però també qui passa d'ells i de la política. I poble, com bé han demostrat els resultats electorals, és fins i tot qui com ells passa dels partits d'esquerra, però no precisament perquè siguin massa poc d'esquerra. Així és totalment comprensible que als indignats no els agradi el poble. I que la seva pretensió no sigui en realitat representar aquest poble sinó substituir-lo, canviar-lo per un altre. Pretenen que els polítics els facin més cas a ells que als altres, però han estat incapaços d'argumentar per què els polítics haurien de fer més cas a aquesta minoria sorollosa que a la sempre menyspreada però sempre determinant "minoria silenciosa". Enduts per la rutina de campanya, tots els partits polítics van dir que "els escoltaven", però és probable que no ho hagin fet i que al final resulti que no són tan burros com ens agradaria pensar. Així, doncs, també és comprensible que als acampats no els agradin els polítics. Però el que resulta del tot incomprensible és el poc que s'agraden ells mateixos. Per il·lustrar-ho corre una conyeta per facebook sobre els que twittegen la revolució des de l'iPhone. Contra el que s'acostuma a dir, twittejar la revolució des d'un iPhone no és hipòcrita. També els nens de papà tenim dret a fer la revolució i a somiar que un demà més just pot també ser un futur ben comunicat; amb twitters, iPhones i un llarg etcètera de coses fantàstiques encara inimaginables. Si la brometa de l'iPhone té sentit és en la mesura que il·lustra fins a quin punt som inconscients, que són els nostres actes els que fan el sistema tal com és; el nostre vot, és clar, però també i sobretot les nostres compres, les nostres factures telefòniques, el nostre cobrar en negre, facturar sense IVA, repetir assignatures per mandra, viure dels altres quan podem cobrar l'atur i demanar hipoteques que potser demà podrem pagar però que de moment segur que no. El que anomenem sistema només és l'efecte dels nostres actes. No hi ha sistema. L'univers és indiferent. I els nostres mals tenen molt a veure amb l'absurda creença que és més fàcil canviar de sistema que canviar de costums.

4 comentaris:

claudio ha dit...

Los acampados me recuerdan el chsite del ministro italiano que niega fondos a las escuelas pero no a las cárceles. 'A la escuela seguro que ya no volveré', explica.
Así que, nada de críticas al número de funcionarios, a las condiciones (a menudo pactadas) del paro, al gasto público, etc. De ahí siempre puede ser que les caiga algo. En cambio, más impuestos lo ven como algo que les pasa a otros, que seguro que se lo merecen.
Por otro lado, el lunes ví una serie policíaca en la BBC. ¿La pista que de repente ilumina al detective sobre quién es el asesino? Uno que tiene treinta años y aún vive con su madre. Aunque es verdad que los de la plaza mayor no han llegado a tal extremo.

Ferran Caballero ha dit...

Los italianos son gente mu lista!
Pero no dé usted ideas a nuestros revolucionarios...

claudio ha dit...

Me acabo de dar cuenta de que yo, y me temo que también usted, no hemos entendido nada.

'...el 15-M aporta propuestas de carácter marcadamente regeneracionista, que son reformistas y subversivas al mismo tiempo.'

http://elcomentario.tv/reggio/una-mirada-al-15-m-de-joan-coscubiela-en-el-pais/09/06/2011/

Ferran Caballero ha dit...

Vaya! espero que al menos nos sirva de lección para no volver a confiar en nuestro pobre entendimiento.