7.6.11

La agonía de Francia, de Manuel Chaves Nogales



Manuel Chaves Nogales. La agonía de Francia. Ed. Libros del Asteroide

Valoració: 4/5
Manuel Chaves Nogales (1897- 1944) va iniciar ben d’hora la seva carrera periodística a Sevilla, la seva ciutat natal. L’any 1922 va marxar a viure a Madrid amb la seva dona i la seva filla, on va treballar en diversos mitjans. El 1927 va guanyar el premi Mariano de Cavia, considerat el més prestigiós del periodisme espanyol. Durant aquesta època va treballar a diversos diaris, arribant a ser redactor en cap de El Heraldo i director del diariAhora, afí a Azaña, l’any 1931. El 1935 va publicar una biografia del torero Belmonte, titulada Juan Belmonte, matador de toros, su vida y sus hazañas, la seva obra més coneguda i considerada com un dels millors llibres que s’han escrit sobre el món taurí. Durant aquests anys, Chaves Nogales va viatjar per Europa, la URSS i va arribar a entrevistar el ministre de propaganda de Hitler, Joseph Goebbels, a qui va qualificar de “ridícul i impresentable”.Quan va esclatar la Guerra Civil va seguir treballant a favor de la República fins que el govern va abandonar la ciutat de Madrid. El novembre del 1936, quan la seva preocupació ja només era la de saber si “el futur dictador d’Espanya havia de sortir d’una banda o l’altra de les trinxeres”, va decidir fugir a l’exili a França, on viuria en primera persona la caiguda de la República que relata al llibre “La agonia de França”, editat a Libros del Asteroide. El 1940, pocs dies abans que els nazis entrin a París, Chaves Nogales, fitxat per la Gestapo, es veu obligat a emigrar altre cop, aquesta vegada a Londres, on va morir 4 anys més tard.
Chaves Nogales va arribar a França com tants altres centenars de milers de refugiats, fugitius espanyols, italians, txecs, austríacs, polacs, rumanesos, rusos i jueus de tot arreu, a la recerca de la llibertat i la democràcia que havien perdut als seus països d’orígen. França era per a tots ells la representació del mite de la civilització occidental; la democràcia, la llibertat i els Drets de l’Home. França representava tot allò que el totalitarisme, la forma moderna i més temible de la tirania, s’havia proposat destruir. I precisament per això la caiguda de França no representava només la caiguda d’un altre estat en una altra guerra a mans d’una política estrangera com n’hi ha hagut tantes altres. Amb França queia la pàtria dels homes lliures, de tots els homes lliures. La derrota de França era la derrota de la llibertat a mans del seu enemic, a mans d’una de les pitjors formes de tirania que ha conegut la humanitat.  El més lamentable del cas segurament sigui que és exagerat dir que França va caure derrotada. França es va rendir. I no es va rendir per prudència, no es va rendir conscient de la impossibilitat d’una victoria militar contra l’exèrcit alemany, sinó que es va rendir per indiferència, per “la indiferència inhumana de les masses”. Les ciutats, diu Chaves Nogales, “no han tingut en cal altre època de la història una expressió tan ferotgement egoista, tan limitada a la satisfacció inmediata i estricta dels apetits i les necessitats de cadascú”. França, renunciant a la seva identitat en favor de l’aposta egoista i absurda per la comoditat en temps de Guerra, es va suicidar. I amb el seu suicidi va entregar als seus perseguidors a tots aquells fugitius, refugiats, a tots els que fugint de la tirania havien cregut trobar a la França de les llums un refugi i una causa noble per la que lluitar. França els va trair com s’havia trait a ella mateixa. Quedarà per a la història, com a símbol d’aquesta traició, aquesta clàusla de l’arministici signat pel General Pétain on el gover francès es comprometia a entregar a Hitler els refugiats alemanys antihitlerians que fins ben poc abans havien utilitzat “sense escrúpols” com a arma propagandística en la batalla contra el nazisme. “L’entrega al botxí alemany d’aquests homes que havien tingut fe en França serà una de les més grans vergonyes de la història”.
La indiferència de les masses potser sigui la més important lliçó que ens ha deixat la rendició de França. “Mai una catàstrofe nacional s’ha produït enmig d’una incosnciència col·lectiva tan gran”. Els nazis havien entès molt millor que els seus enemics la naturalesa del ciutadà democràtic, d’aquell últim home dedicat en cos i ànima a la satisfacció de les seves més primàries apetències, sense aspiracions ni concepció de cap noblesa superior al manteniment de la tranquila i còmoda quotidianitat. La massa de ciutadans de la república van demostrar-ho a bastament. La normalitat, el caràcter pacífic i tranquil de la vida a la ciutat havia fet interioritzar aquests ciutadans una terrible veritat: la ciutat és indestructible. Això és, com diu Chaves Nogales, “és poc menys que impossible paralitzar la vida d’una gran ciutat, conseguir que deixin de circular els seus tramvies, impedir que funcionin els seus teatres i els seus cinemes, fer que es tanquin els seus mercats i bazars, que els guàrdies deixin de regular el trànsit i els carters de repartir cartes. Ni guerres ni revolucions ho aconsegueixen”. La ciutat té el seu propi ritme, totalment independent del tipus de règim en el que es trobi. I aquest ritme, aquesta inèrcia, aquest engranatge indeturable és allò que el ciutadà de les democràcies més valora. Això és, per sobre de les llibertats, que als seus ulls, i més encara a una mirada profundament marcada per la propaganda socialista, poden semblar mers formalismes, el ciutadà valora la rutin, la comoditat, la tranquilitat, l’oci… tot allò que el canvi de règim no posa en qüestió ni en perill. Aquesta és una característica propia de les modernes societats de masses. Malgrat Plató i Aristòtil ja advertien de quina manera un règim dedicat a la llibertat com la democràcia engendra fills malcriats i amb tendències tiràniques, a la ciutat antiga la lluita era encara “a la mida del ciutadà”. En temps de guerra, la seva vida quotidiana es veia profundament alterada. Això ja no és així per al ciutadà modern, per a l’home de les societats de masses. L’home modern pot triar entre la guerra i la quotidianitat. Fins i tot pot seguir fent la seva vida sense excessives alteracions mentre les bombes cauen del cel. Però el que és més important és que el prioritari per a ell és poder seguir fent la seva vida, com si res no passés, esperant que, efectivament, res no passi, que res alteri l’ordre habitual de les coses. Va ser quan la guerra amenaçava de posar aquesta quotidianitat en perill que els francesos van triar la quotidianitat al conflicte. Van començar a renegar de la guerra com d’una cosa absurda, sense sentit. “Drôle de guerre”, deien lamentant veure’s molestats per un conflicte estúpid i estèril. Un conflicte on no hi havia literalment res a guanyar i on ara semblava que sí que hi havia alguna cosa a perdre. Va ser aleshores quan els soldats anglesos, disposats, ells sí, a lluitar contra el nazisme, van començar resultar una presència incòmoda. Els francesos havien confiat que l’exèrcit anglès serviria, no per guanyar la guerra, sinó per evitar-la. Quan es va fer evident que això ja no era possible, la resolució anglesa a lluitar i vèncer va començar a molestar els francesos.
Molt abans de tenir l’oportunitat de rendir-se, l’esperit de França s’havia anat podrint fins a fer-la incapaç de lliurar cap batalla en favor de la justícia i la llibertat. En aquesta “Agonia de França”, Chaves Nogales construeix un lúcid relat de la decadència francesa que serveix per posar en evidència la terrible fragilitat i indefensió de la civilització davant les noves formes de la tirania. “Aquesta és una de les grans revel•lacions de la catàstrofe de França. Tenim el prejudici que les grans catàstrofes dels pobles només son possibles enmig d’un apocalíptic desordre; conservem fidelment la imatge dramàtica de les guerres clàssiques, creiem massa en la realitat de les estampes romàntiques de victories i derrotes i no encertem a veure que en el nostre temps, dins la quadrícula estreta de la nostra organització social i urbana, les coses succeeixen d’una manera molt més senzilla, amb una simplicitat i una fatalitat aterradores. A la porta de Saint Cloud un guàrdia de seguretat ha estat substituït per un altre. Això és tot. 
Un immens imperi s’ha esfondrat, vint segles de civilització han sucumbit”.
Ressenya publicada a la revista Diàlegs