22.6.11

Intel·lectuals en democràcia (FCO)

Les polèmiques paraules d'Arcadi Oliveres no són res més que allò que els francesos anomenen boutade i que traduït al català vindria a ser, més o menys, una autèntica collonada. Una de tantes entre les que li hem sentit els últims dies. Sense anar més lluny, una com les que li vam sentir dir aquest mateix dilluns a l'Ateneu Barcelonès, on participava en el que havia de ser un debat amb Vicent Sanchis. I on, pel que m'agradaria pensar que era simple cansament intel·lectual degut als últims excessos, en diverses ocasions va ratllar la mala educació i la falta de respecte envers Sanchis, la moderadora de l'acte i el públic. O, si més no, a la part del públic que havia anat a escoltar un intercanvi d'arguments. L'altra part, la dels més entusiastes dels seus seguidors, sí que va creuar la línia de la mala educació, comportant-se com ho farien en un partit de futbol, aplaudint cada falta del seu equip com si fos un gol, xiulant a la moderadora i arribant a cridar a Vicent Sanchis que callés perquè no els agradava el que deia. Tot això, evidentment, sense que el sr. Oliveres intervingués més que amb un somriure irònic per demanar ordre i seriositat. No se sap si perquè en el seu tracte amb les masses té el costum d'escoltar en silenci els seus aplaudiments i no discutir-los res, o simplement perquè ja li estava bé que el que havia de ser un debat d'idees es convertís en un patètic homenatge a la seva pretesa "superioritat moral", degudament reconeguda pel públic al torn de preguntes. Però les boutades d'Oliveres no tindrien cap més importància si no fossin seves, com no en tenen cada cop que en lloc d'Oliveres les pronuncia qualsevol passerell des del terra d'una plaça. Però aquest és el preu que ha de cobrar per ser considerat l'intel·lectual del moviment que necessiten els mitjans per cobrir la quota. I aquest és el problema d'Oliveres i de les seves paraules. No és que siguin un error des del punt de vista legal; és que són un error des del punt de vista intel·lectual.
Ser la quota intel·lectual comporta, efectivament, certes obligacions. La primera i més evident és la d'actuar com a tal; com a quota i com a intel·lectual. Això és molt més fàcil del que sembla i no requereix necessariament cap laxitud moral. Un pot dir el que pensa, pensar el que diu, i al mateix temps el que s'espera que digui. El que no podria ser, per exemple, és que l'intel·lectual es limités a dir el mateix que diria qualsevol altre, a servir d'altaveu dels "indignats". Tampoc és el que esperen ells, perquè d'altaveus ja en tenen i perquè el que esperen de l'intel·lectual és que confirmi la bondat dels seus prejudicis i que els converteixi en un discurs consistent i presentable davant l'opinió pública. Ells diferencien molt bé entre la seva tasca i la de l'intel·lectual, i és per això que anuncien la seva arribada dies abans que es produeixi i que suspenen el debat per escoltar atentament les seves paraules. Així, també ells imposen en l'intel·lectual certes obligacions. I especialment ells han d'estar molt en contra que l'intel·lectual jugui a representar-los. Per això el millor que pot fer l'intel·lectual que vol implicar-se, i fins i tot aquell que vol tenir el poble content i el sou assegurat, és implicar-se en la seva tasca intel·lectual. Com molt bé ha assegurat saber en moltes ocasions el sr. Oliveres, la feina de l'intel·lectual no és la de comandar les masses cap a un futur millor. Aquesta és la tasca dels demagogs, que no només asseguren saber què cal fer sinó que el que cal fer és precisament allò que al poble li ve de gust fer. A diferència del demagog, l'intel·lectual no dedica la seva vida a oferir solucions agradables a la societat, sinó a reflexionar seriosament sobre els seus problemes més importants. No hi ha res més aliè a la tasca de l'intel·lectual que oferir solucions simples als problemes més complexos. I seria més propi del demagog que de l'intel·lectual, per exemple, fer veure que per sortir de la crisi cal, simplement, "destruir el capitalisme", "tancar immediatament a la presó totes les persones vinculades al món financer", "aturar el Parlament" o "renunciar als fons de pensions". La tasca de l'intel·lectual és, al contrari, evitar que els debats complexos es tanquin en fals. Mantenir viu el debat i també, i sobretot, el debat Parlamentari. I aquesta no només és la millor contribució que pot fer a la democràcia. Aquesta és, simplement, la vida democràtica.

6 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Amb raó advertia Plató contra el filòsof que es deixa arrossegar pel "thymós".

Bonnie & Clyde ha dit...

Així hem de deduir que el Sanchis és un intel·lectual o un demagog?

Oliva ha dit...

ES TRIST ESCOLTAR A UN HOME CON L'ARCADI, DEIXANT ANAR AMB TO DE SER SUPERIOR SOLUCIONS TAN SIMPLES....JO PREGUNTO, I L' ANDEMAR DE FER TOT AIXO,COM PAGAREM LAS FACTURES DEL ESTAT DEL BENESTAR?....EL ESTAT DEL BENESTAR SON MOLT MIL-LER DE MILLONS....
JUGANT AMB BARCELONA

jordi ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
claudio ha dit...

Ferran,

Para usted que es joven, le dejo unos consejos (y perdone la impertinencia) que puede que le sean de provecho.

http://www.granta.com/Online-Only/Notes-For-A-Young-Gentleman

Ferran Caballero ha dit...

Claudio,

tomo buena nota!