17.6.11

Expliquez-vous!

Després dels incidents al Parlament, també Hessel ha volgut deixar clar el seu rebuig a la violència. És l'error de tot intel·lectual disfressat de revolucionari creure que podrà dirigir les masses. I una cosa és que les masses hagin copiat el títol del seu pamflet i una altra cosa és que estiguin disposades a sotmetre's a la seva autoritat. A Hessel, com a Oliveres o Navarro o tants d'altres, no cal responsabilitzar-los de la violència. Perquè molt més perillosa que la violència de les minories radicals és el suport ideològic que reben d'aquests i altres homes amb molta més fe que raó. Hessel podrà repetir tantes vegades com vulgui les seves proclames pacifistes, però això no té cap valor perquè tampoc en això li faran cas els violents. Oliveres, Navarro, Hessel i tants altres només han de respondre de les seves paraules, dels seus arguments. Però han de fer-ho.
Hessel, per exemple. El seu argument bàsic, el que el porta a exigir als joves que s'indignin, és que avui les conquestes socials estàn amenaçades per la democràcia com ahir ho estaven pel nazisme. Hessel considera que la indignació va ser el motor de la resistència i que, per tant, avui és tan necessaria com ahir. I ja se sap que quan l'únic instrument que tens és un martell tot et sembla un clau. Si acceptem aquest absurd paral·lelisme històric i que avui perseguim els mateixos fins que ahir, una de les coses importants que hauria d'explicar és per què ahir servien els mètodes violents de la resistència però avui, en canvi, són "ineficaços" i, per tant, condemnables. També hauria d'explicar per què la violència li sembla que és condemnable o que no ho és segons la seva eficacia. Sobre aquesta qüestió trobem alguna pista al pamflet. Allà, Hessel es declara hegelià perquè creu que la història humana és la història d'un progrés "etapa per etapa". I aquesta creença, ens diu, es basa en el seu "optimisme natural". És ben sabut que per l'autèntic progressista tot es jutja en funció de si fa avançar o retrocedir la història. Fins i tot els assassinats de masses. Però ni tan sols un progressista en tindrà prou amb l’”optimisme natural” del sr.Hessel per saber quan l’ús de la violència serveix al progrés i quan no. Al pamflet, Hessel fa una referència puntual al comentari de Walter Benjamin sobre l’Àngelus Novus de Klee. No l'hauria de rebutjar tan ràpid i a la lleugera. Aquest comentari podria ser-li molt útil per entendre fins a quin punt el progrés que defensa és impossible sense la violència que condemna.

4 comentaris:

claudio ha dit...

Me ha gustado lo de Azúa: 'Ese mismo día las turbas asaltaron el Parlament de Cataluña y pusieron a todos los políticos catalanes en la tesitura de conocer cómo se han sentido hasta hoy sus compañeros perseguidos, es decir, los del PP y Ciutadans, ante la cínica indiferencia del poder catalán.'

Constitucionalista por un día, podría llamrse el programa.

Gregorio Luri ha dit...

Vaig ser-hi, el dimecres als voltants del Parlament. Em van entendrir molt els seixantavuitistes de pic-nic.
De nou es comprova que l'entusiasme és l'opi del poble. I, efectivament, hi havia un ambient neoheguelià, una cosa així com el convenciment de trobar-se al cim de la història i, per tant amb capacitat per judicar-ho tot des de la posició històricament privilegiada de la indignació otejadora.
Tot plegat, molt instructiu.
Per cert: els insultes al personal que treballa al Parlament van ser també molt clarificadors. Les treballadores que hi passaven eren qualificades de putes.

lola ha dit...

T'ha sortit rodó, aquest article, Ferran.

Ferran Caballero ha dit...

Gràcies, Lola!