10.6.11

Amb dos pebrots

En diversos moments d'aquest reportatge sobre el Barça i els valors es planteja la dificultat que una societat tan individualista com la nostra "faci seus" els valors del Barça de Guardiola. En diversos moments es planteja que la primera dificultat és que la gent entengui el valor d'aquests valors. I s'apunta, particularment, a la dificultat que les empreses incorporin aquests valors en la seva gestió degut a la seva reticència a fer canvis. Però des que tan es parla d'"el "valor de tenir valors", és cada vegada més evident que el problema no és que la gent desconegui que l'esforç i la dedicació són bons i necessaris per aconseguir l'èxit, sinó que amb aquest coneixement teòric no n'hi ha prou. Que és molt diferent saber que cal esforçar-se que esforçar-se. Aquesta diferència es veu molt clarament a l'escola. És veritat que molts professors neguen la importància de l'autoritat del mestre, de la matèria i del valor de l'esforç, però més greu sembla ser el cas de tots aquells que saben que els seus alumnes s'han d'esforçar i treballar seriosament però que no saben com fer que els seus alumnes s'esforcin i treballin seriosament. Per això el mèrit de Guardiola no sembla ser el d'haver entès que quan es juga a futbol és millor jugar bé i guanyar que jugar malament i perdre i que per guanyar i jugar bé cal treballar molt. El seu mèrit és fer que els seus jugadors juguin bé i amb esforç i treballin molt per guanyar i per tornar a guanyar els títols que ja han guanyat. Que segueixin esforçant-se un cop han assolit l'èxit. És evident que per "fer nostres" els valors del Barça no n'hi ha prou amb recordar una vegada i una altra "el valor de tenir valors". I que d'aquí ve la dificultat de fer nostre l'èxit del Barça de Guardiola. 
El que més m'agrada d'aquesta retòrica és l'anunci de Nike, amb dos pebrots. Com m'agrada molt més la samarreta del Che que portaven els meus companys de classe que aquesta altra, insultantment obvia, dels meus companys de festa.

3 comentaris:

claudio ha dit...

La verdad, estaría más impresionado si en lugar del Barça hubieran tomado como ejemplo a Nadal.
El tenista ha debido entrenar diariamente muchas horas desde los doce años (aprox), corre con todos sus gastos (desplazamientos, entrenador, preparación física,...) y sabe que sólo podrá ganarse la vida si se mantiene entre los cien mejores del mundo. ¿Cuántos futbolistas hay sólo en primera división de España?
Por otro lado, las discusiones de los partidos, hagiografía publicitaria aparte, sólo se refieren en menor medida al 'buen trabajo'. La mayor parte de las discursiones, y de los minutos de partido, se reparten entre intentar engañar al árbitro y protestarle para conseguir algo. ¡Ah, y a veces paran un momento para escupir! Y luego, en caso de victoria, enseñan cómo hay que celebrarlo: emborrachándose (estado muy apto para gritar: no nos drogamos).
Francamente, la imagen de éxito deportivo que ofrece el furbo me parece más cercana a la moral de Operación Triunfo o Gran Hermano: como forrase con el mínimo esfuerzo. A nivel de empresa sería la doble contabilidad (engañar al árbitro), mentir a los proveedores y darle gato por liebre a los clientes mientras se pueda. Y si se gana (mucho dinero), a celebrarlo.

Ferran Caballero ha dit...

Quizás por ser una especia de hooligan del Barça no simpatizo mucho con su manera de presentar el asunto. Pero intentando dejar de lado mis bajas pasiones, le diré que no estoy muy seguro que la apuesta por una vida de futbolista sea mucho más segura que la apuesta por una vida de tenista. Como todos los niños soñamos algun dia con ser futbolistas, también somos muchos más los que fracasamos en el intento. Pero aunque el modelo fuese el de Gran Hermano, está bien que se venda como si no. Esto es, está bien que lo que se promocione sea el esfuerzo, la honestidad, etc. y no el simple éxito o el "ganar por ganar". Quizás nos pierda la estética, pero a lo mejor nos salve la retórica!

Un fuerte abrazo,

claudio ha dit...

Permítame que no me crea lo de hooligan.
De acuerdo en que lo que se vende es lo que usted explica, pero me parece que la del fútbol es una virtud con una exigencia moral muy baja (como el reciclar las botellas que decía aquél).
Un día que le pille a mano, eche un vistazo a un partido de rugby: gente que recibe sin quejarse, que sigue luchando, no se queja, si se calientan se arrean, claro, pero se considera comprensible y luego todos, árbitro incluido, se van a tomar unas cervezas juntos. Para esos sí que me reservo admiración.