26.5.11

La #revolució dels coixinets (FCO)

La pretensió dels nostres acampats de seguir a les nostres places la revolució que va començar a la plaça Tahrir és molt més que ridícula. Una amiga els parodiava al facebook: "Collons, quin dia! -s'exclamava-, a tu se't mor la mare i jo perdo l'encenedor!". Com comenta Marx, "Hegel diu a algun lloc que tots els grans fets i personatges històrics ocorren dues vegades. Es va oblidar de dir: primer com a tragèdia, després com a farsa". Una #revolució que posa abans els coixinet que la revolució és, evidentment, una farsa. I no ho és només perquè hagi cedit la iniciativa en l'ús de la violència a les forces de l'ordre. Ni perquè, a diferència de la revolta a la plaça de Tahrir, l'ocupació de l'espai públic no sigui per defensar-lo enfront de la tirania, sinó per plantar-hi un hortet, que és allò que el Càndid de Voltaire ens recomanava fer quan ja no sabéssim què més fer davant l'hostilitat del millor dels mons. I tampoc és una farsa de revolució només perquè la presa del poder no entri dins els seus plans. Aquesta revolució és una farsa, bàsicament, perquè, si els més revolucionaris dels acampats tenen raó, l'autèntic enemic és el poder econòmic del mercat global i, si estan disposats a acceptar la part de raó que podrien tenir, aleshores el poder s'ha convertit precisament en allò que ja no pot ser pres. Al segle XXI, tota revolució, la d'Egipte com la d'aquí, seria poc més que una recreació històrica, un simulacre o una farsa. Només així poden els #revolucionaris locals sentir-se sincerament identificats amb els egipcis. Però aquesta incapacitat per diferenciar entre revolucions només és una mostra de la dificultat que una certa esquerra dedicada a la crítica cultural troba a l'hora de jutjar els diferents règims polítics. I és aquesta la dificultat la que s'expressa també amb la caduca reivindicació de la "democràcia real" davant la democràcia "formal". El segle passat va deixar prou clar que la democràcia anomenada "formal" és democràcia i les altres coses són altres coses.
La #revolució dels coixinets ha esclatat en temps de crisi i després que sigui evident que els governs d'esquerres no poden fer res gaire diferent al que haurien de fer els governs de dretes, encara que puguin fer-ho una mica més de mala gana o una mica pitjor. I la deriva cap a un discurs de regeneració democràtica no sembla ser gaire més que la recerca d'un discurs que serveixi per expressar en termes comprensibles i respectables la indignació dels indignats. Que aquests arguments en forma de lema siguin tan primaris no ens hauria de sorprendre ni indignar especialment, perquè una #revolució és una #revolució. I tampoc hauria de preocupar a ells, perquè per fer una revolució no es necessita més intel·ligència que mala llet i perquè precisament d'aquí és d'on han tret aquesta transversalitat de què tan orgullosos es declaren i que seria la vergonya de qualsevol revolucionari autèntic. De fet, els #revolucionaris s'han dedicat, bàsicament, a compartir problemes, menjar i coixí. Sembla que quan tot passi n'hauran tingut prou sentint-se una mica més acompanyats en la dificultat, i cal celebrar-ho. Però encara que la indignació i els llocs comuns siguin més que suficients per muntar una revolució, de cap manera serveixen per recuperar l'economia ni la tranquil·la quotidianitat. I és per això que el punt més preocupant és veure fins a quin punt els lemes de pancarta coincideixen amb l'editorial de diari i el discurs habitual de tanta i tanta gent convençuda de tenir solucions clares i senzilles als problemes més complexos. I veure fins a quin punt és difícil defensar la importància de les formalitats democràtiques davant d'aquells que només se'n preocupen, a la Tahrir, per solucionar uns problemes que aquestes no només no han causat sinó que no poden solucionar. Tampoc aquí està gens clar que haguem de sortir de la #revolució amb una democràcia més forta i sana d'aquella amb la qual hi vam entrar.

2 comentaris:

claudio ha dit...

Esta vez llego antes que usted.

http://www.nytimes.com/2011/05/31/opinion/31brooks.html

Lo tengo traducido. Usted lo ciclostila y luego vamos a repartirlo entre los indignados. Yo pongo las chichoneras.

Ferran Caballero ha dit...

Vuelvo a llegar tardísimo, mil disculpas.
Y mil gracias por el artículo. Magnífico, como todos los suyos y los de brooks.
Miedo me dan los pobres indignados...

Un abrazo,