18.5.11

Immigració i populisme (FCO)

Escandalitzats pels discursos polítics més obertament racistes, els homes de bé acostumen a creure i a fer-nos saber que, en el fons, la culpa és dels partits tradicionals i centrats. Que són ells els que, desatenent certes inquietuds de la ciutadania per por al políticament incorrecte, han deixat lliure l'espai per on aquests grupuscles fins ara amagats surten a gaudir del bon temps. Per tornar-los al cau de feixistes d'on mai haurien d'haver sortit, només caldria que els grans partits abandonessin el "bonisme" quan parlen d'immigració i fossin una mica més valents per fer aquell discurs seriós, centrat i racional que se suposa que en el fons tots volem sentir. Així, no només farien una bona política d'immigració, sinó que recuperarien el suport d'aquells votants que ja no se senten representats en aquestes qüestions i frenarien el creixement electoral d'aquestes formacions indesitjables. És només un exemple més d'aquella fe, pretesament democràtica, en la superioritat moral del poble sobre els seus representats.
Semblen creure que els votants d'Anglada o "el potro" de Badalona voten acomplexats. Que, com nosaltres, també ells caminen capcots cap a l'urna, resignats a regalar el seu vot al menys dolent dels candidats. En realitat ells són pràcticament els últims votants orgullosos que queden. Perquè són els únics que poden mostrar les seves més baixes passions en públic sense que ningú es cregui ja amb el dret a exigir-los que se n'avergonyeixin. Per això sembla que voten precisament allò que volen votar i que aquest lamentable discurs que tan ens irrita és precisament el discurs que ells volen sentir. Només cal recordar el què va passar ara fa poc més d'un any a Vic amb la famosa polèmica del cens. Fins aleshores, l'alcalde podia presumir d'una política d'integració exemplar i sembla que podia fer-ho amb bona part de raó. Però aquesta exemplaritat no devia ser suficient per convèncer la sempre raonable ciutadania i sembla que per lluitar contra PxC era millor presentar una solució que no servia per solucionar un problema que d'altra banda s'assegurava que ja no es tenia. Aquest exemple hauria de ser suficient per alliberar-nos d'aquest elogi constant del poble en què es basa el populisme tant d'Anglada com dels seus crítics.
Anglada és una vergonya, però està molt lluny de ser un perill. El perill és que els racistes dels seus votants deixin de necessitar-lo ell perquè s'hagin anat trobant còmodes en altres formacions més poderoses gràcies als discursos de gent com Garcia Albiol o a les sortides de to de l'Albertito Fernández. Perquè aquests són els discursos que molta gent vol i que segurament molta més gent voldrà. I el que hauria de preocupar els opinadors sensats i els partits centrats és si estan disposats a portar la seva fe en el poble fins aquí. Si també ara i també en això estan disposats a afirmar que el poble té raó, com sempre, i a donar-li allò que demana.