11.5.11

Ciutadans de Catalunya (FCO)

Sembla que, a poc a poc, la campanya catalana de les eleccions municipals comença a centrar-se en els municipis. Fins ara, la campanya havia estat centrada en els comptes de la Generalitat i en les retallades. Els socialistes de Barcelona, per exemple, que estàn al poder pràcticament des que es va inventar el poder, i tots els que es presenten a aquestes eleccions com si l’alcalde fos Xavier Trias, han après molt bé com n’és de fugissera la il·lusió pel canvi i com de ràpid desgasta governar en temps de crisis. I per això intenten desplaçar la campanya cap a les impopulars retalles evitant que la discussió se centri en una acció de govern municipal que saben perdedora.
Però més enllà dels inevitables interessos partidistes, la dificultat de centrar les campanyes municipals en les qüestions municipals és que sovint es té poca consciència de la importància de la política local. Es considera, i es repeteix sovint, que els ajuntaments tenen més responsabilitat que poder. Que són els primers on la gent busca resposta als seus problemes quotidians però que no sempre tenen poder per resoldre’ls. Malgrat alguns candidats vulguin oblidar-ho per interessos un poc menys nobles que l’interès públic, els ajuntaments, per exemple, no tenen una llei d’estrangeria propia. Tampoc tenen política econòmica propia per treure la seva petita població de la crisi. I, a més, en política local sembla que els grans discursos ideològics tenen un recorregut molt curt.
Però és a la ciutat on aprenem el sentit i el valor dels termes bàsics del nostre vocabulari polític. És a la ciutat on aprenem què vol dir conviure en llibertat i on per entendre la importància i la fragilitat d’allò tan complexe que anomenem convencions socials en tenim prou amb uns veïns napolitans. També és a la ciutat on els grans discursos sobre el control de la immigració prenen el rostre humà que els correspon. On prenen sentit paraules com igualtat i fraternitat. A Barcelona és també la política municipal la que, amb l’excusa de la reforma de la Diagonal, ens ha ensenyat l’autèntic rostre de la democràcia directa. I la que, amb l’excusa de la reforma de la Rambla, ens ha ensenyat a témer l’arbitrarietat de la llei, propia d’aquell que creu que el deure de l’alcalde és fer la ciutat al seu gust i semblança; canviant, per exemple, les paradetes de les rambles cada diumenge que hi passa amb la familia i constata que les noves paradetes de gelats li agraden tan poc com les antigues paradetes d’animals. És a la ciutat on aprenem quina és la manera propia de governar i d’explicar-se d’un govern democràtic. I és potser per això que enlloc es veu tan bé com en la política municipal, i mai millor que en campanya electoral, que no només hem de jutjar els polítics per allò que fan, sinó per allò que diuen. Perquè molt sovint les seves paraules tenen més influència que els seus actes en la qualitat de la vida democràtica de la comunitat.