28.3.11

Sobre Duran, López i Ortega (FCO)

Tenia molta raó López Tena quan deia que “no és igual la presumpta actuació de la senyora Ortega a què el secretari general d’un partit polític sigui un corrupte, cobri comissions, vengui esmenes de lleis a grups d’interès, premiï amb càrrecs públics les seves amants i ex-amants, i dediqui diners públics a finançar la seva vida sexual, variada i extensa”.
Efectivament, no és igual perquè “la presumpta actuació” de la vicepresidenta Ortega és greu, però no tant. És greu perquè en una democràcia només es pot mentir al poble si és pel seu bé, encara que sigui mentir en qüestions sense importància. Que Ortega sigui o no llicenciada en Psicologia és, sens dubte, una qüestió sense importància. I que això hagi servit per fer brometes fàcils sobre el “govern dels millors” només és una nova mostra de la nostra preocupant desorientació sobre què és un bon polític. Aquesta desorientació és preocupant perquè sense una idea de què és un bon polític és molt difícil triar el millor d’entre els disponibles. Malgrat la nostra ignorància, hem de suposar que entre les qualitats imprescindibles d’un bon polític no hi ha la de ser llicenciat en Psicologia i que, per tant, Ortega pot acabar sent una bona vicepresidenta. Malgrat això, són uns quants els que han demanat la seva dimissió i uns quants menys els coherents que han demanat la dimissió de tots aquells polítics que hem anat “descobrint” amb el currículum inflat. Aquestes dimissions haurien de servir, se suposa, per fer créixer la confiança en els polítics i la política i per combatre el fantasma de la desafecció. Però aquest és un estrany remei, perquè fins ara no havíem considerat que la malaltia de la desafecció tingués res a veure amb els currículums inflats. Més aviat sembla que els que patim més pel futur de Catalunya que per la imatge del govern Mas hauríem d’estar més que satisfets si aquesta polèmica serveix perquè d’ara endavant, els polítics una mica més curosos a l’hora de presumir d’allò que els manca.
Les acusacions a Duran i Lleida són, efectivament, molt més greus. No per si ha col·locat o no les seves amants i ex-amants en càrrecs públics. Sempre que aquests siguin càrrecs de confiança, la confiança ja se sap i cadascú se la guanya com bonament pot. I tampoc per com sigui la seva vida sexual ni per si es finança amb diners públics. Sempre que els diners públics siguin els del seu sou públic i les variacions no siguin més extenses que les que permet la llei. Les acusacions veritablement greus són les altres, les de corrupció, cobrament de comissions (il·legals) i tràfic d’influències. I el que és veritablement greu és que aquestes acusacions estiguin condemnades a acabar, per expressa voluntat de l’acusador, on sigui que acabin en aquest país totes les acusacions d’aquest tipus. Sobretot tenint en compte que, contra el que increïblement es repeteix aquests dies, aquest tipus d’acusacions com a mínim tenen un precedent i aquest precedent es diu 3%. D’altra banda, que els que havien entrat al Parlament com a abanderats d’una regeneració de la vida política catalana hagin trigat molt menys a aprendre’n els vicis que a ensenyar-hi les virtuts és tan preocupant com poc sorprenent.