7.3.11

Ideologia i velocitat (FCO)

El govern espanyol ha decidit reduir la velocitat màxima de circulació per les autovies i autopistes a 110 km/h. En paraules de Rubalcaba, ho fan “per estalviar petroli, un 15% en gasolina i un 11% en gasoil. Estem parlant d’una mesura que pretén reduir el consum de carburants”. L’objectiu de la mesura sembla molt més clar que la seva efectivitat, posada en dubte per moltes i diverses raons i des de moltes i diverses tribunes. Entre altres coses, perquè ni tan sols està clar que la disminució de la velocitat sigui real: d’entrada, sembla que els radars seguiran saltant als 133 km/h. Perquè als Estats Units una reducció de 30 km/h va significar un descens en el consum del 0,5% i perquè un estudi de l’Agència Internacional de l’Energia titulat Estalviar petroli amb presses diu que una reducció de 20 km/h a les autovies i autopistes europees significaria un descens del consum d’un 2,9%. Si la reducció de la velocitat és només de 10km/h podem imaginar que la reducció en el consum estarà encara una mica més lluny del 15% buscat. Totes aquestes raons tècniques posen en dubte que les mesures del govern siguin les millors per a assolir els seus objectius.
Sembla que, altre cop, el govern actua perquè no sembli que mira passar els problemes amb els braços plegats. És per això que aquesta ha estat justament desacreditada com a una mesura ideològica, tal i com ja ho havia estat la dels 80 km/h del tripartit. La política ideològica és aquella que es nega a debatre públicament les seves finalitats últimes (els ideals no es discuteixen, se segueixen) i que per això és incapaç de valorar justament els mitjans per la seva eficàcia. Per això aquests dies discutim sobre els 110 km/h i no sobre el model energètic de l’Estat. La poca preocupació per l’adequació dels mitjans als fins es deu a que al fons de tota política ideològica s’hi amaga una fe excessiva en les capacitats de l’home per reconciliar el real i l’ideal. D’aquí ve el seu atreviment per emprendre reformes polítiques de gran escala (l’última i especialment ridícula és la refundació del capitalisme mundial) que requereixen mitjans que potser estiguin a l’abast dels déus o la fortuna però no de l’home. I d’aquí ve també la patètica necessitat de defensar polítiques d’efectes tant limitats com aquesta com si fossin la solució a tots els mals que ens amenacen. Per això Raül Romeva, amb el paternalisme que caracteritza els pitjors dogmàtics, diu que aquesta petita mesura ho arregla tot, tot i tot. “Convé, és útil, funciona, estalvia energia, salva vides i redueix la contaminació”. Amb aquestes pretensions, no és estrany que hagin d’acabar amagant la tossuda realitat als calaixos més foscos de la història conselleria.