8.3.11

Ideologia i política

Encara sobre l'article de la FCO. La conclusió de la crítica que vaig fer a la política ideològica és que cal salvar la política de la ideologia. Alguns han qualificat la nostra com una era post-ideològica i per això post-política. Amb poc encert, crec. La política ideològica és aquella que creu que està a l'abast de l'home reconciliar la realitat amb el seu ideal. Que actúa com si això fos possible. I que quan les seves limitacions es fan massa evidents s'exclama amb aquell famós "pitjor per a la realitat". Per això, deia a l'article, és incapaç de valorar amb justicia la relació entre fins i mitjans. No és una bona política perquè no sap què es pot esperar de l'acció política. I perquè per esperar-ne massa només n'acaba oferint massa poc. Per a la política ideològica les finalitats són clares i indubtablement bones. Això es mostra en el fet que mai són subjecte de debat polític. I que quan es presenten al debat públic ho fan protegides per una induscutible bondat. La voluntat de salvar el planeta és tota la defensa que necessita una política medioambiental. Però quan els fins són clars els mitjans passen per ser una qüestió tècnica. Per això, per a la política ideològica, el fi acaba justificant qualsevol mitjà. La feina del polític i del tècnic es confonen i en campanya electoral els polítics presumeixen de la seva capacitat de gestió molt més que de la seva capacitat de lideratge o de prendre decisions. Les campanyes del President Montilla en són un exemple paradigmàtic. Si el fi no justifica tots els mitjans és perquè no tots els mitjans són adequats a totes les finalitats i perquè ni els fins els mitjans poden pretendre refugiar-se en l'ideal per a escapar al judici de la realitat. Contra la que sembla ser la convicció de fons de la política ideològica, els nostres fins són allò més digne de ser qüestionat. La mort de la ideologia pot servir per recuperar la dignitat de la política. Una pràctica massa humana per a alguns. Lluny de representar la mort de la política, pot representar la seva salvació.

4 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

La qüestió que planteges és d'una extraordinària importància, Ferran, per això em permeto dissentir circumstancialment de tu.
Crec que convé donar el nom d'ideologia a aquelles representacions de la realitat que ignoren el que tenen de poiesis i es veuen a elles mateixes con vertaderes descripcions del que hi ha. Per generalitzar podríem dir que són les representacions de la realitat que creuen en la sindèresi.
En aquest sentit el que millor caracteritza, en el seu funcionament, a la ideologia és la seva absoluta mancança de pietat, entenent per pietat el sentiment d'astorament i petitesa davant l'incògnit. Per això mai no podran assumir la decepció com un component essencial de la política. I aquesta és la segona característica de les polítiques ideològiques: els culpables de les cosses que van malament son sempre els altres, l'enemic.
Ara bé... no crec que es pugui viure sense ideologia i, per tant, sense política ideològica.

Ferran Caballero ha dit...

Don Gregorio,

És molt amable de dedicar una part del seu temps discrepar amb mi. I encara més de dir-ne discrepància circumstancial.
Evidentment, vostè té raó. I jo no tanta. Però la qüestió que em preocupava és com distingir entre la ideologia inevitable (aquella sense la que no es pot viure) i la ideologia que cal evitar (que és aquella que ens porta, com volia dir, a una mala política i, per què no dir-ho, a un oblit de la filosofia política). Intueixo que la gran amenaça filosòfica és que no poguem distingir-les. Davant aquesta amenaça, em sembla un consol, tot i que precari, "veure" en la pràctica política diferències que intueixo semblants a aquestes.

Moltes gràcies pel comentari.
Una abraçada,

Rubén ha dit...

Para variar encuentro la entrada sumamente interesante. Haré no obstante mi propia interpretación. Si por ideología entendemos una finalidad o una prolepsis política me parece claro que es imposible desprenderse de la ideología. Entiendo sin embargo la precisión que hace Ferran entre una ideología inevitable y otra evitable. Esa ideología evitable me parece que se refleja bien en esta frase: "La voluntat de salvar el planeta és tota la defensa que necessita una política medioambiental" Una sentencia tal es puramente ideológica por totalitaria: "salvar el planeta" Tal cosa es imposible y por lo tanto arrasa con cualquier posibilidad técnica o programática de adecuar los fines a los medios y los medios a los fines. Por lo general este totalitarismo ideológico tendrá la pretensión de encubrir a base de demagogia y/o mala fe políticas efectivas no declaradas. Peor aun sería que estas ideologías totalitarias fueran tomadas en serio por sus apologetas, pues en efecto cualquier medio sería en principio posible para tan ambicioso plan, incluso la liquidición parcial o total de la humanidad si es que se supone que la humanidad es la culpable del deterioro del planeta. Y cuando digo liquidación de toda o parte de la humanidad no me refiero necesariamente a la liquidación directa, sino por ejemplo a políticas que pretendan detener el desarrollo tecnológico, la producción de energía, la industria, etc. Porque una política medioambiental siempre tiene consecuencias y un costo que, dicho muy rápidamente, deteriora a una parte del planeta. Si destruyes el desarrollo destruyes empleos, riqueza y las posibilidades de subsistencia de mucha gente. Por lo demás el éxito de la humanidad habrá de tener efectos, inevitablemente, sobre otras especies, condenadas a la extinción. Si pretendiésemos el éxito de estas especies solo podría ser en contra de nosotros mismos.
La política, por otra parte, puede y debe tener una vocación global, donde la parte gobernante buscará organizar a la sociedad política, es decir, al resto de partes de la sociedad; pero siempre habrá que tener en cuenta aquello de "todo, pero no totalmente"(totum sed non totaliter) Ningún programa de gobierno puede agotar la realidad, y por lo tanto habrá de lidiar con una incesante provisionalidad ("histórica") ajustanto constantemente los medios y los fines.

claudio ha dit...

Pero, y perdonen que me meta en conversaciones de mayores, ¿no sería el problema, no tanto la ideología como la incapacidad de 'tomar distancia' de la misma? ¿Es incompatible la ideología con lo que el Sr. Luri se refiere como piedad? ¿O es esa piedad lo que precisamente debe aportar la política a la ideología, ya que ésta parece en definitiva inevitable?