28.3.11

Els amants de la llibertat (resposta a Bonnie & Clyde)

Els de Bonnie & Clyde han escrit una crítica al meu article sobre "Pujol i l'independentisme". Com que em dec als meus fans, intentaré respondre.

Entenc que els punts bàsics de la crítica són aquests:
1. Que tot i escriure a la Fundació Catalunya Oberta (una fundació que es descriu com a liberal), no els semblo liberal. Em sembla fins i tot que els semblo un fatxa clàssic, com el "Martínez el facha" del Jueves, com el net de Blas Piñar o com aquell home que va insultar la consellera Geli a Intereconomía. 
2. No entenen a qui em refereixo quan parlo dels "independentistes de tota la vida". Imaginen que dec referir-me a uns "tius xirucaires i peluts fumant porros a un casal de Cardedeu". Suposo que els deu estranyar que parli d'aquests "xirucaires peluts que fumen porros a un casal de Cardedeu". 
3. No entenen la diferència entre a la que suposadament faig referència a l'article entre el concepte de "independència com a únic final possible", i el concepte pujolià d'independència com a "únic camí disponible".
4. Es pregunten si la "voluntat de ser" a la que faig referència a l'article pot voler dir alguna cosa diferent a la voluntat de ser independents. 
5. No entenen l'última frase de l'article. 
6. Creuen que jo tinc un "carnet d'amant de la llibertat" i que hi ha "un llistat de coses que pot o no pot dir un amant de la llibertat". No saben on es dónen aquests carnets ni d'on surt aquest llistat.

Responc per punts, per facilitar la comprensió:
1. No sóc capaç d'imaginar en què els semblo un fatxa clàssic com els que citen. Tampoc sóc capaç d'imaginar quin concepte de liberalisme tenen, si la FCO entraria dins aquest concepte de liberalisme i perquè jo en quedaria fora.
2. No sé qui són aquests xirucaires dels que parlen. Per això no en parlava al meu article. Quan al meu article feia referència als "independentistes de tota la vida", feia referència a tota la gent que, com deia a l'article, van celebrar públicament les paraules de Pujol "com si els hagués estat concedida la victòria". A tots aquells que van sortir ràpids a donar la benvinguda a l'independentisme al President Pujol. Alguns ho van fer a diaris, ràdios i televisions. Altres en tertúlies de bar o de twitter o de facebook. Però cap dels que jo vaig veure, sentir o llegir, vull que quedi clar, era un xirucaire pelut que fuma porros a un casal de Cardedeu. Perquè, efectivament, no tinc relació amb aquests xirucaires als que es refereixen i ni veig, ni sento ni llegeixo el que fan, diuen o escriuen. 
3. A l'article escric que, a diferència dels "independentistes de tota la vida", "Pujol no s'ha apropat a la defensa de la independència perquè cregui que és l'únic final possible, sinó perquè creu que, tal i com han anat i com estan anant les coses, la independència pot acabar sent l'únic camí disponible". Amb això vull assenyalar que hi ha una diferència molt important entre creure que la independència és el destí del poble català i creure que la supervivència del poble català podria acabar necessitant de la independència. D'entrada, l'objectiu és diferent. L'objectiu dels "independentistes de tota la vida" és la independència de Catalunya. Aquest és un objectiu polític, institucional. L'objectiu de Pujol sembla ser d'una altra mena. Sembla ser la supervivència de la "identitat catalana". Per això Pujol no sembla partidari del model valencià al que fan referència els de Bonnie & Clyde. A la conferència de la que parlava al meu article, Pujol presenta les opcions de Catalunya amb aquestes paraules: "o la independència o ens aplanem o renunciem i esclar, no podem renunciar". I segueix: "si no hi hagués altra solució, doncs encara que fos amb uns plantejaments de difícil, de molt difícil consecució, hauriem de fer un plantejament independentista". El model valencià sembla ser el d'aplanar-se i renunciar. Sembla ser, per tant, el camí que Pujol descarta. La diferència que, arran d'aquestes paraules, jo establia a l'article no és, per tant, entre dos conceptes d'independència, com semblen entendre els de Bonnie & Clyde, sinó entre dos plantejament diferents del catalanisme. Els "independentistes de tota la vida" podrien tenir com a objectiu polític la independència de Catalunya. L'objectiu de Pujol sembla ser tot un altre. L'objectiu de Pujol sembla ser la supervivència de la identitat catalana. Aquesta identitat catalana teòricament es podria mantenir en molts règims polítics. De fet, s'ha mantingut en molts règims polítics. Quan Pujol diu que "si no hi hagués altra solució (...) hauriem de fer un plantejament independentista" diu que podria ser que la independència de Catalunya acabés sent l'única manera de mantenir aquesta identitat. Que tots els altres camins, que estaven oberts i que encara ho podrien estar, s'haurien acabat tallant.
4. Per això la "voluntat de ser" a la que faig referència a l'article pot ser alguna cosa diferent a la "voluntat de ser independents". No crec que tota la història del catalanisme pugui ser reduida a una crida per la independència de Catalunya. 
5. El meu article acaba així: ""Els independentistes de tota la vida" diran que, al final, el futur de Catalunya passa inevitablement per la independència. Però aquesta és una afirmació impròpia dels amants de la llibertat". Per entendre això cal tenir present el que deia a l'article i que he intentat aclarir als punts 3 i 4. Si aquesta afirmació em sembla impròpia dels amants de la llibertat és perquè entenc que si l'home lliure el seu futur és obert. Crec que algun hegelià em podria discutir aquesta afirmació. I si és un bon hegelià estic segur que ho farà amb bons arguments. 
6. No recordo si tinc aquest carnet. Si el tinc, no recordo d'on va sortir. Tampoc tinc constància de l'existència d'aquest "llistat de coses que pot o no pot dir un amant de la llibertat". Però si existeix imagino que no deu tenir cap validesa legal. És per això que jo no vaig escriure que un amant de la llibertat no pogués dir això. Només vaig dir que era una "afirmació impròpia dels amants de la llibertat". Per entendre per què ho vaig dir, veure el punt 5.