14.3.11

El seny i la rauxa (FCO)

El divorci entre Laporta i Solidaritat segurament sigui l'últim exemple de la inevitable tensió que existeix entre allò que els catalans anomem el seny i allò que anomenem la rauxa. Atenent als discursos públics dels protagonistes, sembla que Laporta representa el paper de l'assenyat que tant pocs esperaven d'ell; tendint ponts amb altres formacions, aparcant la seva vanitat al renunciar a encapçalar les llistes i posant així la seva popularitat al servei d'alguna cosa més gran que el seu ego, com és la causa independentista. D'altra banda, els nostres analistes no deixen de lamentar-se perquè interpreten que l'independentisme polític podria haver perdut l'enèsima oportunitat de fer les coses com cal. En el fons, els sobiranistes de seny voldríen que els de la rauxa tinguéssin les seves mateixes virtuts però encara algunes més. Voldríen que fóssin com ells però amb una mica més valents i una mica més capaços de convèncer els catalans de la bondat de trencar amb Espanya. Ser com ells és, en canvi, l'última cosa que els arrauxats semblen desitjar. Perquè ser com ells voldria dir no forçar el discurs independentista per poder governar un país que no és independent i que majoritariament no és independentista. Voldria dir no moure's mai contra la majoria fins i tot quan esperen, de tot cor, el moment en que el tranquil moviment d'aquesta majoria els porti molt suaument cap a la independència. Ser com ells voldria dir creure en la possibilitat, en la importància i en la dignitat de fer política en un "Parlament de fireta" mentre aquest moment no arriba.
Però per no ser com ells, els arrauxats rebutgen fins i tot la manera habitual de funcionar dels partits polítics, i aposten per l'assemblearisme o les llistes obertes, que si poden dir que els funciona és precisament perquè la democràcia directa tendeix a promocionar la "gent valenta" per sobre de la gent prudent. Els arrauxats creuen que la única política digna és una política l'Estat i que l'única cosa important que es pot fer des del Parlament de Catalunya és declarar la independència. La normalitat parlamentaria és una pèrdua de temps i el país té pressa. Per tot això els arrauxats són molt més aptes per liderar el canvi que per governar la normalitat. I per tot això ens hauríem de preocupar ben poc per la seva manca d'èxit a l'hora de construir partits polítics estables i amb vocació de convertir-se en una "opció creïble de govern". Perquè tots els seus possibles èxits deriven de les seves evidents limitacions. És cert que el votant d'ERC ha sigut el tonto del poble molt més sovint del que a alguns ens agrada reconèixer. Però és precisament el tonto del poble el que està en millor disposició de posar en qüestió tot allò que els llestos creuen inevitable perquè ja no saben imaginar diferent. El tonto del poble és el que millor preparat està per fer canviar la manera habitual de parlar de política. Exactament de la mateixa manera que el jove arrauxat, per jove i per arrauxat, és el més ben disposat a batallar contra l'status quo. El primer que va tractar les qüestions d'administració territorial de l'Estat com a qüestions d'identitat nacional era un arrauxat. Com ho era el que va parlar com si les comunitats autònomes fóssin efectivament autònomes i, per tant, sobiranes. Però amb el temps, fins i tot el gris gestor José Montilla, la més evident antítesi de la rauxa que ha conegut la política catalana, per defensar l'Estatut va haver de donar per suposada la sobirania del poble català. Els sobiranistes assenyats faríen bé de no oblidar-ho. Perquè si bé és cert que Catalunya només podrà ser independent quan l'independentisme polític estigui en mans dels assenyats, Catalunya només somia la independència gràcies a que alguns arrauxats van convertir-la en la seva causa. I no és gaire assenyat esperar la resurrecció si no s'està disposat a suportar la creu.

2 comentaris:

claudio ha dit...

No me he sentido cómodo leyendo este escrito.
Posiblemente es mi problema, y tenga que ver con mi actitud ante la cuestión, pero la valorización de figuras del tipo 'tonto del pueblo' o 'joven y envalentonado' me evoca imágenes desagradables, del tipo '¡atrévete!'
En mi opinión, el nacionalismo/soberanismo/independentismo más serio ha pecado más bien de lo contrario: de no marcar distancias con los elementos más castizos del movimiento, que aparentemente resultan tan fáciles de detectar en el nacionalismo español.
Por otro lado, y hablo por experiencia, a menudo el que debe pasar por tonto en este país es el que se declara abiertamente a favor de mantener la ley y la palabra dada.
Seguramente debe ser, ya le digo, mi prejuicio el que me hace leer mal, ya que no le veo a usted proponiendo en un futuro un monumento a Godall o a Karmele Marchante, mujer arrauxada donde las haya.

Ferran Caballero ha dit...

Querido Claudio,

no fue tampoco un artículo cómodo de escribir. Pero creo que no se puede hacer política sin los tontos de cada pueblo. Y, sobretodo, creo que no se puede hacer una política rupturista sin los tontos del pueblo. Sólo pretendía recordarles a mis amigos "assenyats" que la independencia tiene un precio. Y recordármelo a mi mismo, supongo. Supongo que por eso tengo poca tendencia a proponer monumentos. Y todavía menos a estas personas a las que se refiere usted.

Un abrazo,