9.3.11

Aquest article, tan fàcil, de Garton Ash. Sobre Líbia i l'intervencionisme liberal. Facilíssim, de fet, perquè dóna per suposat el que constitueix el drama de tota la política internacional en relació a Gadafi. I en relació a tot allò que ens fa parlar de real-politik, que és la política desagradable. Ell creu, simplement, que "para conseguir que Gadafi renunciara a la mayoría de sus armas de destrucción masiva no hacía falta tanta adulación ni tantos negocios con él". Creu Garton Ash que podríem haver tingut un Gadafi content, pacífic, amic i pobre sense haver d'embrutar el nostre ego ni els nostres dinerets. Acaba l'article en la mateixa línia; defensant la no-intervenció en nom de l'intervencionisme (liberal) i confiant, ves a saber per què, que la valentia dels homes i dones libis, per ser "el mayor motivo de gloria de estos acontecimientos" serà també motiu suficient per portar la glòria a aquests "acontecimientos".

3 comentaris:

palumbuscolumbus ha dit...

Perdoni, però: "Líbia". Suposo que se li faria estrany que li parlessin de "Barcelóna". A banda d'això, no entenc qui o què és "allò que ens va parlar de real-politik" (que, d'allà on ve, és a dir, de l'alemany, és "realpolitik"). "Podríem"; el mateix que per a Líbia. A banda d'això, naturalment, agrairia molt que, en lloc d'indicar el dit que assenyala la lluna, m'indiqués la lluna mateixa (cosa que també se'n diu fornir de menys ideologia). O sigui, quina cosa en diuen els libis. Garton Ash, igual que jo, n'és, de tot plegat, un observador aliè que possiblement no en té ni idea. Però trobo a faltar una explicació més argumentada de per què ell és fàcil. És a dir, llegeixo l'article d'ell, llegeixo el vostre post, i només tinc una petició de principi: m'he de creure que allò és fàcil (i, a sobre, perquè dóna per suposades una sèrie de coses, cosa que en principi el situa en l'àmbit dels pressupòsits que només poden entendre els informats). I, a banda de fàcil, ja està. Senzill com una paràbola de l'evangeli. L'esteu lloant?
Cordialment,
p.

Ferran Caballero ha dit...

Gràcies per les correccions ortogràfiques.
Em sembla entendre que no li agrada la meva acusació i troba que no he argumentat amb prou solidesa. El primer que he de dir és que no dic que Garton Ash sigui fàcil, sinó que el seu article és fàcil. És fàcil d'escriure, vull dir. I per això és tan fàcil de llegir, suposo. És fàcil d'escriure perquè, com intento dir al post, fa abstracció del que em sembla que representa el nucli del problema: la defensa dels propis interessos normalment entra en conflicte amb la defensa dels propis valors. Com que els nostres valors també són els meus, li he de dir que jo també voldria un Gadafi pacífic i pobre que em donés el petroli el més baratet possible i que no em demanés, a canvi, fer negocis personals o comerciar amb armes. Però em sembla evident que això és impossible. Fer veure que això és possible estalvia molts problemes. És, simplement, més fàcil fer-ho veure. Sobretot quan això és el que volen sentir el lector. Jo també voldria que la bona voluntat de la bona gent fos suficient per acabar amb el règim de Gafadi, sobretot si això hagués de servir per implantar un règim polític democràtic, liberal i tot això. Però em sembla ridícul fer veure que això és així.

Rubén ha dit...

A mi me admira este fragmento:

"(...)existen numerosos métodos de intervención, como las zanahorias y los palos económicos y las presiones diplomáticas, hasta llegar a la ayuda cubierta o encubierta, y muchas veces controvertida, a los medios de comunicación independientes y los grupos de oposición, la formación en métodos de actuación no violentos, etcétera. Dentro de ese abanico se encuentran muchas de las formas de intervención más auténticamente liberales -las que ayudan a la gente a ganar su propia libertad-, pero no el uso de la fuerza armada."

Las zanahorias y los PALOS, al parecer nada tienen que ver con el poder y la violencia. No sé, pero sospecho que quien administra zanahorias y palos es que tiene fuerzas (armadas) para ello.

No entiendo que es una intervención liberal. Leído el artículo interpreto que un ejercicio de cinismo mayúsculo, porque si hay que ayudar a la gente a ganar su propia libertad ya asumimos que no pueden ganarla por sí mismos, y por tanto su libertad estará intervenida-dirigida-determinada por fuerzas ajenas.