10.2.11

El món no se'n surt, de Tony Judt


Tony Judt. El món no se’n surt. Ed. La Magrana

Valoració: 3/5
L’any passat va morir Tony Judt, historiador britànic de prestigi internacional i autor d’obres de referència com “Postguerra; una història d’Europa des del 1945” o “Passat imperfecte: els intel·lectuals francesos, 1944-1956”. La Magrana publica ara “El món no se’n surt”, considerat el seu testament intel·lectual, on Judt defensa la socialdemocràcia com la millor d’entre les opcions polítiques que tenim al nostre abast.
La necessitat d’aquesta defensa es justifica en la crisi ideològica que viuen les esquerres en l’actualitat i de la que no semblen poder sortir ni tansols amb l’ajuda de la present crisi econòmica mundial, que ha arribat a qualificar-se de crisi sistèmica del capitalisme. Malgrat les promeses de “refundar” o d’”humanitzar” el capitalisme, tot el que sembla que es pot esperar de la sortida a la crisi és un retorn a la normalitat econòmica mundial. Més enllà del que anuncien els cartells electoralistes i la buida retòrica d’opinadors autoconsiderats crítics, el cert és que l’esquerra fa dècades que no té res a oposar al “sistema”.
De fet, des de la caiguda del Mur de Berlín, no sembla que hi hagi realment res que pugui fer d’oposició al “sistema”. Amb la desfeta del comunisme rus, no hi ha cap model político-econòmic que es presenti com una alternativa ni raonable ni atractiva a l’estat actual de les coses. I la present crisi econòmica i les crítiques a la suposada desregulació dels mercats que l’hauria provocat no fan més que accentuar la feblesa d’aquestes alternatives. Perquè d’alternatives, de fet, n’hi ha. El vell totalitarisme és encara present a Korea del Nord, i les dictadures pressumptament populars de Cuba o la Xina són també fonamentalment diferents al sistema democràtic capitalista. I fins i tot les repúbliques islàmiques es presenten a molts llocs i amb no pocs adeptes com a alternativa al model de societat de l’Occident modern. Però cap d’aquestes alternatives té ni l’atractiu ni la solidesa ideològica que tenia el comunisme per presentar-se com el futur de la humanitat. Cap d’elles ofereix una resposta convincent a les inquietuts dels ciutadans de les democràcies liberals. Això és el que marca el Final de la Història, en la polèmica tesis de Francis Fukuyama. No hi ha alternativa satisfactoria a la democràcia liberal i al capitalisme.
També s’acostuma a qualificar aquesta situació com el Final de les Ideologies. Aquest final hauria desterrat la utopia del nostre pensament polític. El futur, al final de la història, fonamentalment no és més que la repetició del que ja tenim. El futur ja és el que era. Això fa que cap ideologia pugui guiar la nostra acció col·lectiva cap a la construcció d’un futur diferent i millor. La política s’ha tornat insuportablement lleugera. Hi ha dues lectures possibles d’aquest final de les ideologies. La primera és que vivim en un món post-ideològic. La segona, que vivim en un món dominat per una ideologia imperant. Segons la primera versió, la democràcia liberal actual seria el resultat d’incorporar les millors de les intencions del comunisme. Tot allò que fa que els nostres estats rebin el nom d’estats del benestar seria el que la democràcia hauria anat incorporant fins a convertir l’alternativa comunista no només en perniciosa sinó també en innecessaria. La concepció segons la qual el final de les ideologies vol dir que la ideologia que s’oposava a la democràcia liberal i al capitalisme econòmic ha desapregut i que amb ella han desaparegut les qüestions de justícia social que donarien resposta a les presents inquietuts. Aquesta segona lectura dels temps sembla ser la més comuna de l’esquerra, es digui esquerra socialdemòcrata o esquerres “de debò”. No podem dir gran cosa de les esquerres “de debò”, excepte que quan més de debò semblen sentir-se és quan més s’allunyen de les preocupacions clàssiques de les esquerres, allunyant-se de l’obreris-me per apropar-se a l’ecologisme o el feminisme. A part d’això, i de la crítica abstracta als mals del sistema, l’esquerra als països democràtics és avui una esquerra socialdemòcrata. I aquesta és una esquerra acomplexada, que es bat a la defensiva. Però el batre’s a la defensiva ens diu prou de la socialdemocràcia i de la seva situació present. A diferència de les “esquerres de debò”, la socialdemocràcia corre el risc de morir d’èxit.
L’actual crisi econòmica posa sobre la taula les dimensions d’aquest èxit. Perquè aquest èxit no es pot mesurar en la capacitat dels governs per evitar les “retallades socials”, sinó en el fet que aquestes es vegin com a retallades. Del fet que això no sigui vist com un progrés, sinó com el sacrifici necessari o, si més no, comprensible, de quelcom de valuós. El mateix passa cada cop que es planteja la conveniència d’emprendre una reforma de la sanitat o de l’educació públiques. És per a tots comprensible que aquestes prestacions tenen un cost i que no sempre és igualment suportable. Però, en canvi, els processos de reforma es veuen sempre com un mal menor, i mai com un pas més cap al bé que representaria la privatització total de l’educació o la sanitat. El que és veritablement fonamental, que és el dret a rebre una atenció mèdica i una educació de qualitat, està fora de tot dubte. Els problemes que la garantia d’aquests drets no són problemes de legitimació sinó d’administració. Que la socialdemocràcia se senti desorientada davant d’aquesta situació depèn en bona mesura de l’errònia convicció segons la qual la socialdemocràcia estava entre nosaltres però era més aviat de l’altra banda del mur. Segons aquesta visió, la socialdemocràcia hauria acceptat amb certa  resignació el capitalisme i la democràcia liberal com a marc dins del qual lluitar per uns societat sense classes, igualitaria. Entre la socialdemocràcia i el comunisme hi hauria, per tant, una diferència de mitjans però no una diferència de fins. Però era precisament la diferència sobre els mitjans el que marcava aquesta diferència radical entre el comunisme i el món democràtic liberal. Per al comunisme, el fi, el bé comú de tota la humanitat, justifica tots els mitjans. Per al món occidental, hi ha mitjans que cap promesa podria justificar. D’aquesta considreació va néixer el reformisme socialdemocràta. La socialdemocràcia va néixer, precisament, del rebuig de tot allò que ara sembla que tant troba a faltar. En realitat, la socialdemocràcia sempre ha estat d’aquesta banda del mur.
La insuportable lleugeresa de la política, la seva frivolitat post-històrica, és de fet el més semblant a un medi natural que pot trobar la socialdemocràcia. I la paradoxal falta de referents amb la que es troba la socialdemocràcia per administrar la normalitat segurament es degui al fet que la mort de les ideologies va anar seguida de la retirada dels intel·lectuals d’esquerres a l’acadèmia, des d’on podien criticar “el sistema” en abstracte sense haver-se de comprometre en l’administració de la vida quotidiana. Després de llegir els pensadors d’esquerra de les últimes dècades es pot tenir una idea de pràcticament tot excepte de què cal fer. Però el que necessita la socialdemocràcia no és la construcció d’un nou relat totalitzador, d’una teoria que ho abasti tot ni d’un nou sistema político-econòmic alternatiu que vingui a substituir el buit deixat pel comunisme. Aquest buit està molt bé com està. El que necessita la socialdemocràcia és recuperar la consciència de la seva tasca. Netejar la seva mirada de teories acadèmiques per ser capaç de reconèixer les petites ofenses, humiliacions, injustícies que no troben una resposta espontània ni satisfactoria en els equilibris del mercat. Perquè és en aquests petits neguits i frustracions on es posen en joc les grans qüestions de la justícia social.
La tasca de la socialdemocràcia ha de ser ara la que ha hagut de ser sempre. La protecció dels dèbils davant els possibles abusos dels poderosos. La promoció de la meritocràcia i l’ascensor social amb una educació de qualitat a l’abast de tothom. La lluita contra la permanent tendència de les societats polítiques a convertir-se en societats de classes. La defensa dels indefensos. La seva tasca no és la de constuir nous móns, sinó implicar-nos en la defensa de nostre món recordant-nos la fragilitat de tot allò que donem per suposat.
Ressenya publicada a la revista Diàlegs