8.1.11

Una història de la justícia, de Paolo Prodi

Paolo Prodi. Una historia de la justicia

Ed. Katz
Valoració 7/10
La crisi del dret, que és la crisi del nostre temps, la llarga decadència de la civlització occidental, ens oliga a girar la mirada cap al passat amb voluntat d’aprenentatge sobre allò que som. Al llibre, Una historia de la Justicia, el jurista italià Paolo Prodi emprèn un estudi sobre els orígens de la legalitat destinat a situar l’actual crisi en un context el més ampli possible, per entendre’n la seva realitat i confondre la seva significació. Així, se centra en procurar una comprensió adecuada del pas “de la pluralitat de furs al dualisme modern entre consciència i dret”, un pas decisiu en la formació de l’Estat de Dret i la investigació del qual ens porta, indefectiblement, als orígens mateixos de la cultura occidental.
La crisi d’Occident, la crisi del liberalisme com a projecte polític propi de la modernitat, és sens dubte una crisi de fons, de gran calatge, però que es deixa veure a la superfície en inquietuts de les més cotidianes. Així, per exemple, la preocupació per la creixent presència i influència de la religió islàmica dins els nostres estats, compartida per tants ciutadans, més enllà de suscitar la proliferació d’actituts i discursos xenòfobs que hem d’intentar combatre amb les armes de la política, ens obliga, en el camp de la filosofia o el pensament polític, a repensar i replantejar la relació entre política i religió que es troba a la base mateixa del liberalisme. La sharia, que uneix en una sola llei política i religió, plana com una amenaça fantasmal sobre les consciències europees i ens obliga a reflexionar de forma seriosa i serena sobre el significat real i la justa importància de la separació entre religió i política.
I així també es deixa veure en el recel que provoca en la ciutadanía la creixent regulació legal de les relacions socials. Des de les relacions familiars, com laborals, com les qüestions de gènere o de respecte a les minories estigmatitzades, tots aquests àmbits van sent normativitzats, van entrant progressivament dins l’àmbit del dret positiu al que fins ara eren aliens. I es té la sensació que el que encara no ha estat legalment regularitzat per força ho acabarà sent. Així, van entrant dins el camp del dret positiu tot de qüestions que abans es regulaven per normes d’altre nivell.
Les dues fonts de conflicte aquí esmentades, la sharia i la creixent regularització de la societat, representen un desafiament als principis mateixos sobre els que es construeix l’Estat de dret. La primera, perquè trenca el fràgil equilibri que s’estableix entre el poder de la religió i el poder polític en favor d’aquella, a la que reserva un lloc preeminent i el poder de legislar sobre les normes civils. La segona, perquè trenca l’equilibri en favor de la política, que tendeix per la seva propia naturalesa a convertir tot conflicte social en un conflicte polític o legal, i ens condueix així a aquella forma de totalitarisme de la que parlava Hannah Arendt, consistent en no deixar res fora de l’abast de la llei, de suprimir definitivament la separació d’esfera pública i esfera privada sobre la que es fonamenta la concepció occidental de la política. Per això no hem de creure ingènuament que l’Estat de dret és una conquesta permanent i segura, i hem d’estar molt alerta per assegurar la nostra capacitat de defensar-lo. Hauriem de prendre consciència de la seva naturalesa imperfecta, polèmica, que es caracteritza per ser un equilibri dinàmic entre religió i política, entre pecat i delicte, consciència i llei.
Sota aquesta perspectiva, es fa evident que l’actual crisi del dret no es caracteritza per un mal funcionament dels dispositus legals, de les normes constitucionals o de l’eficacia del dret civil sinó més aviat el contrari. La crisi actual del dret es dóna en el fet que la llei bé, però sobretot que funciona massa. Així, el dret positiu tendeix a expandir-se cap a àmbits de relacions socials que acostumaven a regir-se per un altre nivell normatiu. La debilitat d’aquest altre nivell de normes és el que provoca l’expansió i la que la fa aparèixer com a convenient davant els ulls de qui observa com la norma no-escrita té un poder regulador cada cop més limitat. Però aquesta expansió amenaça, en realitat, amb trencar el sempre tens equilibri entre els diferents plans de judici que es troba a la base mateixa de la cultura jurídica i política occidental. L’actual amenaça és la d’una nova forma de totalitarisme, que ja no sorgiria de les mancances de la democràcia sinó dels seus excessos però que tampoc deixaria res fora de l’àmbit controlat per la política.
El filòsof Leo Strauss, al seu cèlebre article titulat Jerusalem i Atenes, va situar els fonaments de la cultura occidental en la tensió entre aquestes dues ciutats que són, a la vegada, dos móns; el món judeo-cristià i el món grec. Al món grec, el món de la polis, la comunitat es postulava davant l’individu com un tot davant el que ell se sap només una part, passatjera, que ha de ser sobreviscuda per la comunitat. És a través Israel, del camí iniciat pel judaísme i que segueix la tradició cristiana, que sorgeix l’individu occidental. És el problema de la culpa i la justificació, la penitència pel pecat, el que marca el naixement d’un forum de justícia separat de la justicia humana, de la llei de la comunitat política i que és el principi d’aquesta pluralitat de furs que marca la tradició jurídica occidental.
Amb el crisitanisme, aquest espai de judici s’institucionalitza en l’ecclesia, que es converteix així en un lloc alternatiu, per la seva pròpia naturalesa, al de l’espai polític i el judici segons la llei civil. Aquesta institucionalització ens ha de servir per entendre que la pluralitat de furs i la tensió entre la llei divina i la llei política que se’n deriva no és la tensió entre el dins i el fora de la llei, o entre el dins i el fora d’una legalitat amb capacitat punitiva, sinó més aviat el punt de conflicte inevitable entre dos plans jurídics, que precisament per això es veuen abocats al conflicte. Si la història d’occident pot escriure’s a la llum de la frase: doneu a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar, és només perquè la història d’Occident, marcada des dels seus inicis per la tensió entre aquests dos pols de poder, és la història d’una lluita continua per determinar en cada moment què pertany a Déu i què al Cèsar.
Cal entendre que aquest dualisme no és el que es dóna entra la norma i el buit legal (segur que més endavant hi ha una ex.millor), sinó entre dos plans normatius. El del dret positiu, la norma escrita, i el pla de normes que regulaven la vida cotidiana de la nostra societat en el seu feu més intern; l’ètica, la moral, l’ethos, mos… Els víncles i tensions que s’estableixen entre aquests dos plans és l’alè mateix de la cultura jurídica occidental. Un alè que minva quan la societat es normativitza en una única dimensió.
Per presentar aquesta dualitat essencial i els perills de la seva unificació, el llibre de Paolo Prodi se centra en la figura del “fur”, que cal entendre com un espai ja sigui físic o bé simbòlic on s’exerceix la justicia, on s’emet un judici sobre el comportament humà. És així que, dins l’itinerari de la nostra cultura cristiana occidental, es mostra com un fet de cabdal rellevància el desdoblament que trobem entre un fur extern, que administra el jutge, i un fur intern, administrat usualment per un confessor i l’administració del qual no s’ha d’entendre simplemet com un perdó dels pecats sinó com un judici efectiu. En aquest punt és imprescindible entendre aquesta diferència de furs i entendre que ambdós furs impliquen un judici efectiu sobre el comportament humà per poder comprendre la situació actual del dret. És així com, per exemple, hem d’entendre que la separació entre el dret i la moral no es troba en el fet que el dret estigui caracteritzat per la possibilitat de posar en pràctica la coacció i la moral no. També la moral és capaç d’imposar penes, sancions, que no per inmaterials són menys eficaces o importants, com per exempla la pèrdua del rol social. L’escrutini moral a que la societat americana exerceix sobre les seves estrelles esportives i personatges públics en general, com polítics o artistes és potser, encara, un exemple significatiu d’aquest poder sancionador de la moral.
És per això que la necessaria preservació de la democràcia i la superació de l’actual crisi del dret no passen tan per transmetre a les futures generacions el respecte pel sistema de funcionament dels mecanismes democràtics sinó, fonamentalment, per transmetre aquest esperit de dualisme sobre el que es construeix l’Estat de dret. Perquè és sobre aquest dualisme, sobre la tensió entre furs, que neix l’Estat de dret i l’ideal liberal, sobre la progressiva distinció entre els conceptes de pecat entès com a desobediència a la llei moral i el delicte o desobediència a la llei positiva. És d’aquí d’on sorgeix la distinció entre poder polític i poder religiós, ara doblement amenaçada. Perquè, per primera vegada, a Occident ens trobem amenaçats pel possible triomf de la unidimensionalitat, davant la possibilitat de triomf del dret positiu.


És un repte de futur el de saber com la noció de pecat, desplaçada d’una manera sembla que definitiva de les nostres democràcies seculars, pot ser recuperada en una altra forma i amb força per lluitar contra el totalitarisme positivista. Però aquest llibre deixa clara la importància de la tasca i ajuda a entendre en la seva autèntica dimensió que Strauss pogués elogiar la democràcia, el liberalisme, destacant com a gran virtut que no hagi resolt el problema jueu, que sigui l’únic règim que permeti mantenir-lo com a problema.