23.12.10

Wikileaks. Qüestions perifèriques (Hayek, FCO)

Hi ha una diferència fonamental entre la comunitat científica i la comunitat política. Perquè la comunitat científica és una comunitat dedicada a la recerca de la veritat i la comunitat política és una comunitat preocupada per la millor convivència possible entre els seus membres. Per això, tot i que mentir o amagar informació atempta contra la possibilitat mateixa de la investigació científica, mentir o amagar informació acostuma a ser la veritable condició de possibilitat d’una bona convivència. És impossible mantenir un bon ambient de feina sent sincer amb un company a qui el més dolç que pots dir-li sense mentir és que preferiries no tornar-lo a veure mai més. La hipocresia és la mare de la civilització. I una societat totalment transparent seria, per tant, una societat avocada a una desaparició imminent. També una societat democràtica. Perquè si les societats democràtiques son potencialment molt més vulnerables a les filtracions no és perquè no siguin capaces de tolerar la mentida tan bé com fan les dictadures, sinó precisament perquè només les democràcies poden tolerar la mentida. Com molt bé ens van ensenyar el Gran Germà i el seu Ministeri de la veritat de 1984, la magnífica obra de George Orwell tan injustament recordada aquests dies, els règims genuïnament totalitaris no poden veure’s afectats per cap filtració perquè, simplement, han aconseguit eliminar la distinció entre veritat i mentida.

Molts dels entusiastes defensors de Wikileaks han acceptat, de forma més o menys implícita, que hi ha límits raonables a la transparència. Per això és habitual que ens recordin que fins ara no es pot culpar les filtracions d’haver causat cap mort o acte de violència. I per això el propi Assange deia en una entrevista recent que l’objectiu de la seva organització no era una societat més transparent sinó una societat més justa. És sens dubte una bona notícia que Assange i Wikileaks siguin sensibles als possibles efectes indesitjables que poguessin seguir-se de les seves filtracions. Perquè la voluntat d’evitar la violència és una condició necessària per poder-la evitar. El problema és que sent una condició necessaria està lluny de ser una condició suficient. Per fer el bé no n’hi ha prou amb la bona voluntat. I com que sabem que és així, les societats democràtiques deleguem la responsabilitat de vetllar per la nostra seguretat en algú a qui, a canvi de recompenses tals com un sou i la promesa del reconeixement del públic i la història, podem després exigir que respongui de les seves decisions. No cal dir que cap societat ha delegat en Assange i en la seva organització aquesta responsabilitat. Wikileaks, simplement, ha comprat aquest poder (la informació és poder!) i fent-ho ha fet un gran pas per privatitzar, de facto, allò que gairebé ni el més salvatge dels liberals salvatges s’havien atrevit a privatitzar ni en la teoria; la seguretat nacional. Que Assange sembli sincerament preocupat pel bon exercici del seu nou poder no ens hauria de tranquilitzar gaire més del que ha de tranquilitzar als seus súbdits el bon cor del dictador. Perquè la qüestió no és si Wikileaks fa o no fa bé la seva feina, sinó que aquesta no és la seva feina i que no haurà de respondre de cap de les seves decisions davant de cap dels afectats per les seves decisions. De la mateixa manera que el poble més lliure no és el poble que té el millor governant ni el que té el governant més benevolent, sinó el que té el governant que ha triat i no està a mercè de l’arbitrarietat de les seves decisions i dels seus canvis d’humor.

La necessitat i fins i tot la bondat d’alguns secrets goveramentals no implica, evidentment, que tots els secrets governamentals siguin bons o necessaris. I no vol dir, per tant, que tota usurpació d’informació als governs, sigui o no democràtics, sigui una usurpació il·lícita. Perquè els ciutadans tenen dret a saber si el govern els ha mentit o els ha amagat informacions que no era ni bo ni necessari que els amagués. Però cal tenir present que aquest, com tants altres drets i, en particular, com tants drets que els ciutadans tenen contra els seus governs, és un dret que cal guanyar per la força. Ens hem acostumat a excloure la violència de les nostres reflexions i els nostres discursos sobre la política en temps de pau fins al punt que som pràcticament incapaços d’entendre el conflicte com a res més que com a una injustícia. Ho podem veure aquests dies en les discussions sobre el conflicte entre els controladors aeris i el govern, on és pràcticament impossible trobar algú que no aixequi la bandera de la justícia en nom d’una de les parts sense tenir present que serà el resultat del conflicte el que establirà la justícia. Que hi ha lluita precisament perquè s’estan intentant establir els criteris de justícia de les condicions laborals dels controladors aeris. I ho podem veure també en relació a Assange i Wikileaks. En relació a Assange, perquè els ciutadans que de bona fe es manifestaven pel seu alliberament semblaven oblidar que no estava acusat d’espionatge sinó de violació. I que considerar injusta la decisió judicial pot ser un bon motiu per intentar canviar la llei sueca i fins i tot els tractats entre Suècia i Gran Bretanya, però no pot ser mai un motiu per evitar a l’acusat un judici just. I en relació a Wikileaks perquè, sigui o no aquesta la seva voluntat, Wikileaks s’ha convertit en l’abanderat d’una guerra a favor de la transparència. I és just que aquesta guerra es lluiti i és just i necessari que els seus adversaris es defensin tan bé com puguin.

1 comentari:

lola ha dit...

"...la diplomacia secreta de los que son abiertamente poderosos es un objetivo inofensivo comparado con la diplomacia pública que ejercen con sus herramientas los poderosos encubiertos." (Carl Scmitt, en una nota manuscrita citada a "Diálogo sobre el poder y el acceso al poderoso", pàg. 85).

Tot la qüestió "Assange" dels nassos, em preocupa molt. Sembla la cirereta (tan irresistiblement "cool") del que ja intuïem que s'esdevindria. Ben portat Orwell.