14.11.10

El govern dels millors

El més semblant a un "govern de tots" és l'anarquia, que s'assembla tan a un "govern de tots" com a un govern de ningú, a l'absència de govern. El govern és sempre govern d'uns pocs i el millor govern és el govern dels millors. Dels millors governants, que no són els millors futbolistes, dels millors pastissers, els millors científics o els millors escriptors. El millor govern no és un govern dels Premis Nobel. El millor govern no és el govern dels millors intel·lectuals, sinó el govern dels millors governants. I no és, per tant, el govern dels capaços de tenir les millors idees sinó dels capaços de prendre les millors decisions. I com que, efectivament, ningú és infalible, el govern dels millors és el govern dels més prudents i responsables, dels capaços de distingir la menys dolenta d'entre les moltes decisions possibles i de respondre de la seva decisió.

*Aquest post és una resposta a Un govern dels millors o un govern de tots?, de Donaire. La discusió segueix als comentaris del seu blog.

17 comentaris:

don-aire ha dit...

Ferran

En aquest tema, som als antípodes.

1. "Els millors governants" no són els millors governants, però un sol motiu: perquè els hi falta la informació substancial dels altres. No dubto que un matemàtic expert en gestió de fluxos, com la meva cunyada, podria dissenyar un model molt acurat de gestió de trens. Però si no es dissenyen els horaris a partir de les opinions i les veus dels usuaris, hi ha un risc evident que el resultat grinyoli.

Per això, "els millors governants" és un oxímoron perquè només es pot governar si es fa de forma col·laborativa.

2. El segon argument és que si no fem còmplice els altres de les nostres decisions, si no enriquim el debat amb el contrast de les idees, si les decisions són simplement "porque yo lo valgo", els ciutadans renunciaran a les decisions.

I fixa't que no dic que "expliquem millor les nostres decisions", sinó que portem les nostres idees al camp de joc de les idees de tots. Que ens exposem constantment al terreny del contrast intel·ligent i cooperatiu de les idees i els projectes.

3. I en tercer lloc, "els millors" no vol dir ben bé res. El millor economista de Catalunya, si ens basem en el Social Sciences Citation Report és en Jordi Galí. Però en Galí és un keynesià que segueix els principis de Krugman i que està molt lluny de la idea liberal que proposa Mas.

Els millors?. I si el millor gestor cultural, el més preparat, és una persona que aposta per un model de gestió de la cultura elitista, mentre que el partit defensa un model de cultura més popular? L'agafem perquè és "el millor"?.

4. No. "El govern dels millors" és l'antítesi de la democràcia deliberativa i un pas més per a què els ciutadans s'oblidin de la política durant quatre anys. Excepte quan miren el Polònia.

Ferran Caballero ha dit...

Benvolgut,

1. Els millors governants no poden ser res més que els millors governants. Si no fos així, no serien els millors governants. L'única alternativa a la possibilitat que hi hagi millors i pitjors governants és, evidentment, que no hi hagi governants. Ni govern, és clar.
L'exemple de la seva cunyada és significatiu, perquè demostra que la seva cunyada pot ser una gran matemàtica experta en la gestió de fluxos i al mateix temps ser una mal governant. Tal i com Messi és el millor jugador del món i res no garanteix que fos ni tansols un governant de talla mitjana. Evidentment, un bon governant decidit a millorar el servei de trens faria molt bé en escoltar l'opinió de la seva cunyada i la dels usuaris del tren, però faria molt malament de confondre la seva feina amb la de la seva cunyada o amb la dels usuaris del tren.

2. El segon argument és precisament aquest, que la feina del governant és la de prendre decisions polítiques i la de la seva cunyada o la de l'usuari del tren no ho són. Enriquir el debat amb el contrast d'idees no és feina del governant, és, en tot cas, feina d'allò que en diem societat civil i que, malgrat ja no sembli ser això, és precisament la seva cunyada i l'usuari de tren. Això no els converteix en còmplices de les decisions que prengui el polític. En tot cas els pot convertir en responsables d'haver escollit un o altre polític. Els ciutadans no poden renunciar a les decisions de govern perquè els ciutadans, simplement, no governen.
Hi ha encara un altre perill evident en aquesta pretensió de "fer còmplices els altres de les nostres decisions", que és el de la irresponsabilitat. Si les nostres decisions ja no són nostres, no es pot entendre que se'ns en faci responsables a nosatres. La irresponsabilitat no és una virtut del governant.

3. Els millors vol dir precisament els millors. Vostè mateix fa servir aquesta expressió per assenyalar que "el millor" economista de Catalunya és en Jordi Galí. I la seva frase demostra precisament que si Jordi Galí és el millor economista de Catalunya, Artur Mas no és el millor economista de Catalunya. I encara, podria ser que Jordi Galí, com la seva cunyada, sent els millors en la seva especialitat no fóssin els millors en l'art del govern. I encara, podria ser que Artur Mas, sense ser ni el millor economista de Catalunya, ni el més gran expert en gestió de fluxos, fos el millor governant de Catalunya. Vol dir, simplement, que es necessiten qualitats diferents per ser el millor en àmbits diferents.

4. No estic segur que la "democràcia deliberativa" aporti alguna cosa de rellevant a la democràcia. Però si, malgrat tot, resultés que "democràcia deliberativa" vol dir alguna cosa interessant, alguna cosa bona i profitosa, aleshores crec que és impossible que sigui l'antítesi del govern dels millors. Perquè si "democràcia deliberativa" té algun sentit crec que passa, precisament, perquè els millors governants tinguin en compte els criteris dels millors especialistes a l'hora de prendre les decisions que han de prendre.
Segurament sigui veritat que l'allunyament dels ciutadans de la política és negatiu. O, com a mínim, és segur que hi ha mals motius pels quals els ciutadans poden allunyar-se de la política i que hi ha males conseqüències d'aquest allunyament. Però no crec que això tingui res a veure amb el govern dels millors. I encara menys crec que la millor manera de combatre l'allunyament dels ciutadans de la política sigui convertir-los en polítics.

Abraçades i gràcies per respondre,

don-aire ha dit...

1. El problema no és la definició de "bon governant" a partir dels coneixements o a partir de la capacitat analítica. No es tracta d'un debat per decidir què fa bons els bons.

Jo nego la màxima. Ja no es pot ser bo si no és utilitzant el coneixement col·lectiu. Per això dic que no es pot ser "bon governant" perquè en la societat actual només és possible el govern coral, que no es basa en la capacitat d'un.

De fet, el sistema democràtic es diferencia del depotisme il·lustrat en què assumeix que tots saben més que els més savis. En cas contrari, només votarien els catedràtics universitaris.

2. Hem d'assumir que la política no pot deslligar-se de la societat. No pot ser un ritual cada quatre anys, en el que els ciutadans deserten de la seva condició de ciutadans perquè Papa Polític ja pensa i decideix per nosaltres.

Precisament, l'opció anti-deliberativa que es basa en el principi "Jo us he delegat el vot i ara us toca a vosaltres arreclar-me la vida" és el major exercici d'irresponsabilitat del model democràtic. Crear ciutadans alliberats de la responsabilitat dels problemes i de les solucions, delegar qualsevol principi de contrast d'idees al Parlament és el que ens ha dut a una política divorciada de la societat. I a una societat adormida.

3. Estàs fugint d'estudi. Imaginem que podem acotar què vol dir governar bé, unes dosis adequades entre lideratge, coneixement, capacitat per delegar, etc... Tindríem un problema important per a acotar amb precisió quins components i en quin grau configuren aquest superlíder. Imaginem també que trobem els escollits i que aquests accepten la via política.

Imaginem que ja els tenim. Què passa si aquest gran polític té un projecte de país que no coincideix amb el del partit?. Imagina't, m'ho invento, que el més bon gestor cultural (el qui en sap més, el qui millor delega, el qui connecta millor... i totes les qualitats que consideris que configura el bon governant) pensés que la cultura catalana s'ha de vehicular en castellà. Què s'hauria de fer?. Renunciar a les idees en favor del talent, dels millors?.

O sembla més lògic que les idees vagin per davant del talent, per molt talentós que sigui el talent?. I si les idees han d'anar per davant, llavors la frase "els millors" acaba volent dir "els millors dels qui pensen com nosaltres".

4. He vist com el turisme 2.0 transformava el turisme i ja no queda ni rastre de l'antic turisme. Els museus, les universitats, el periodisme, la comunicació, les empreses i afecta també la política. La política deliberativa no és, ni serà, una conversa entre els més preparats ("els millors") i les ments privilegiades. No és el pas de la monarquia a l'oligarquia. És, senzillament, un exercici col·lectiu de contrast, crítica, millora i refutació de les idees i dels projectes

Ferran Caballero ha dit...

Donaire,

1. no entenc què vol dir això de coneixement col·lectiu. El més semblant a aquesta expressió que sóc capaç d'imaginar és el diferent coneixement que té molt diversa gent. I precisament el que dic és que el bon governant ha de ser capaç d'aprofitar o tenir en compte aquest coneixement. Però, sincerament, no veig com això ens hauria de portar a confondre els experts de cada àmbit amb els governants. L'únic govern "coral" que aconsegueixo imaginar és el d'un govern amb ministeris o conselleries. Però em sembla que no és això el que vols dir.
És fals que el sistema democràtic sigui diferent del despotisme il·lustrat perquè "assumeix que tots saben més que els més savis". Això és simplement mentida, però si efectivament la democràcia assumís això, la mentida no seria de cap manera el pitjor dels seus problemes. Molt em temo que vostè no és l'únic capaç d'assumir i defensar això. Evidentment, el fet que sigui mentida (a més d'una contradicció lògica) que "tots sabem més que els més savis", no té res a veure amb el fet que a l'hora de votar no votin només els catedràtics universitaris. Primerament perquè se'm fa molt difícil de defensar que els catedràtics universitaris siguin els més savis. Però, sobretot, perquè el coneixment que suposadament fa dels catedràtics els més savis de tots no és el coneixement sobre quin dels candidats a governant és el més preparat per exercir com a tal. Suposo que un demòcrata hauria de dir que respecte a aquest coneixement sobre el millor dels candidats tots els ciutadans estem en igualtat de condicions davant l'urna.

2. Efectivament, la política no pot deslligar-se de la societat perquè la societat és el subjecte polític. I, sent així, no veig com podria produir-se aquesta separació. El que seria possible és que els polítics es distanciéssin de la resta de la societat, que sembla ser que és el que tant preocupa actualment. I sí, com deia, suposo que hi ha alguns bons motius per considerar positiu que els ciutadans no limitin la seva relació amb la política del govern a votar cada 4 anys. Però hi ha un error de gruix en el que vostè defineix com a opció anti-deliberativa. El que passa quan votem (no deleguem el vot) és que escollim els que seran responsables d'algunes de les moltes coses que afecten la nostra vida en societat. No de totes i, efectivament, no de la d'arreglar-nos la vida. El que hauria portat a una societat divorciada de la classe política i a una societat adormida em sembla que té molt més a veure amb aquesta idea de que el govern ha d'arreglar-nos la vida que no pas amb la voluntat de delegar el debat d'idees al Parlament. Em sembla evident que no és incompatible amb una democràcia sinó que té molt a veure amb la seva mateixa essència el fet que hi hagi coses de les que se n'ha d'encarregar el govern i el Parlament. I no crec que això tingui res a veure amb que els ciutadans s'alliberin de les seves "responsabilitats dels problemes i les solucions". Simplement em sembla que no és responsabilitat dels polítics solucionar tots els problemes de la societat i que no és responsabilitat dels ciutadans trobar les solucions a alguns determinats problemes que han de trobar els polítics.

Ferran Caballero ha dit...

3. No entenc a què ve això de que fujo d'estudi. Si ha de dubtar de mi prefereixo que dubti de la meva capacitat per entendre'l que de la meva bona voluntat per respondre.
Que sigui difícil escollir el millor governant no vol dir que no hi hagi diferència entre bons i mals governants. Per la referència que fa a la coincidència entre les idees del més ben preparat i les del partit (i que ja ha fet abans) començo a temer que vostè pugui pensar que aquí estem discutint sobre si és possible que Mas formi un govern que sigui a la vegada dels millors i convergent. No era això el que jo pretenia discutir. Però per a que vegi que no fujo d'estudi li diré que no em sembla impossible. Sempre que, per seguir el seu exemple, el gestor cultural entengués que la seva funció no és la de governar sinó la de posar els seus coneixement al servei de l'acció del govern. Com molt bé es demostra amb el seu exemple, no són les seves opinions sobre si la cultura catalana s'ha de vehicular en castellà les que fan del nostre gestor el millor en el seu àmbit.

Efectivament, les idees del governant haurien de guiar l'acció dels millors especialistes. Podria ser, efectivament, que els millors especialistes es neguéssin a servir un govern convergent. Aleshores el govern convergent no seria el govern dels millors, sinó, com vostè diu i com en el millor dels casos pot a passar, el govern dels millors dels qui pensen com nosaltres.

4. No sé què és això del 2.0. O, per entendre'ns, no sé que hi ha d'intrínsecament bo en això del 2.0. Encara menys sé quina importància té o ha tingut en el turisme i dubto molt sincerament que pugui suposar un canvi gaire radical en la qüestió política. El que sí que sé és que si no quedés ni rastre de l'antic turisme vostè no podria parlar de turisme 2.0, sinó que parlaria d'una altra cosa que jo seria incapaç de reconèixer i de relacionar amb el turisme. En política és encara més fàcil de veue. "La Caverna" de Saramago no és una actualització de la caverna platònica. Només és una mala lectura i un fracassat intent d'actualització del mite platònic. Les lliçons platòniques són molt més actuals que les de Saramago. No veig que el 2.0 hagi fet res per canviar això i no veig què podria fer-hi.
Això de la democràcia deliberativa ja li dic que no sé què vol dir, però sé que no és possible una deliberació real entre 7 milions de persones (per situar-nos dins el marc del nostre país petit). Una deliberació que pugui ser útil a l'hora de governar només pot donar-se entre els més ben preparats, sigui en una democràcia, en una monarquia o en una oligarquia. Això que diu d'un exercici col·lectiu de contrast, crítica, millora i refutació de les idees i els projectes sóc incapaç d'entendre què deu voler dir. Més aviat crec que la condició de possibilitat de totes aquestes nobles i segurament necessaries accions és que el grup de gent que s'hi dedica sigui més aviat reduït.

Abraçades,

Clyde ha dit...

El millor governant és com el millor amant, no? Una cosa que no existeix. Aquell que és capaç de provocar múltiples orgasmes a unes dones pot causar repulsió a unes altres. No creieu?

Ferran Caballero ha dit...

Clyde,

no crec que un amant que causi repulsió a les dones sigui un bon amant, tot i que jo d'aquestes coses no n'entenc. Però em sembla que mentre hi hagi governants hi haurà bons i mals governants i, per tant, millors i pitjors governants.

Abraçades

Ramon ha dit...

Ja que parlem de governants i de formes de govern participatives, potser seria bó recordar el fallit referendum de la reforma de la Diagonal.
Quines conclusions en treurieu?

Ferran Caballero ha dit...

Ramon,

Vaig escriure un article sobre aquest referèndum.
http://ferrancab.blogspot.com/2010/05/bananas.html

La primera conclusió em sembla que és que, si es decideix delegar la decisió en els ciutadans, s'ha d'estar segur que la decisió no és una decisió que els tècnics estarien més ben preparats per prendre i, després, que els ciutadans tenen majoritariament un gran interès en informar-se sobre les propostes i en votar la que consideren la millor de les opcions que es proposen. Un referèndum que es planteja com (o que pot fàcilment convertir-se en) un plebiscit sobre l'acció de govern en general és un referèndum que no s'ha de celebrar.

Abraçades,

"el Primo" ha dit...

L'anarquia no és l'absència de govern, no sé d'on ho has tret això. L'anarquia és l'absència de jerarquia, o més ben dit, l'absència de govern jeràrquic. La trampa és pretendre que sense jerarquia no hi ha govern i que el món automàticament es converteix en un caos, que és una cosa que cap científic no ha aconseguit demostrar i en conseqüència no podem acceptar com a certa. En altres paraules, és un mite, una llegenda urbana.

Arrendajo ha dit...

Muy interesante el debate, aunque he tenido que tirar de traductor de google para enterarme y uno siempre tiene la sospecha de que los traductores informáticos siempre se dejan algo en el tintero.

Estoy, en general, de acuerdo con Ferran, aunque pienso que se debería precisar algo más a la hora definir eso del gobierno de los mejores. Ciertamente que los mejores serían los más prudentes y responsables pero ¿cómo podríamos medir la prudencia o responsabilidad de un gobierno?

Ferran Caballero ha dit...

Arrendajo,

Es un problema importante. Sobretodo, porque tengo la sensación que las buenas decisiones deben valorarse también en virtud de sus efectos. Y los efectos de las decisiones políticas suelen ser efectos a largo plazo. Habitualmente, más largo de lo que dura un mandato presidencial.

Un abrazo,

Ferran Caballero ha dit...

"el Primo",

sóc incapaç d'imaginar un govern no-jeràrquic. Però tinc curiositat per saber com seria una cosa com aquesta. Si es pot explicar una mica més li estaria molt agraït.

Abraçades,

Arrendajo ha dit...

Yo también tengo curiosidad por saber cómo sería un gobierno no jerárquico.

De acuerdo en lo que me respondes a mí. Pero podríamos dar un parámetro. En la pantalla del Twitter que aparece un tu blog aparece escrito lo siguiente: La razón de Estado existe. La primera obligación moral de todo Estado es su preservación. ¿Estarías de acuerdo en que lo prudente y responsable sería aquello que ayude a la preservación del Estado?

Aprovecho para felicitarte por la estupenda entrada titulada "drogues i llibertat". También he leído una discusión que mantuviste hace meses con Albert Esplugas. Muy sustanciosa.

M'agrada el teu blog (?). Abrazos.

Ferran Caballero ha dit...

Arrendajo,

Estoy totalmente de acuerdo con la frase de Gregorio Luri que cito en Twitter y con tu conclusión. Efectivamente, creo que la primera obligación de un estado es su preservación y la segunda su mejora. Me parece que es prudente no perder de vista este orden de prioridades y que prudente es, por lo tanto, la decisión que ayude a la preservación del Estado.

Celebro que t'agradi el blog. Moltes gràcies!

Abrazos

"el Primo" ha dit...

No hi ha res a explicar. Una organització pot ser jeràrquica, en la qual hi ha unes persones sotmesos a l'autoritat d'unes altres, o pot no ser jeràrquica, en la qual ningú està sotmès a l'autoritat de ningú altre. Un govern no jeràrquic simplement és un govern que està organitzat de forma no jeràrquica. Hi ha infinites possibilitats d'organitzar un govern d'aquest tipus. Per exemple, una és la lliure associació d'individus segons interessos comuns que acorden entre ells normes de conducta de forma unànime.

Ferran Caballero ha dit...

"el Primo",

Per ser que no hi ha res a explicar expliques unes coses molt curioses. Però com que no hi ha res a explicar suposo que és millor que ho deixem estar.