8.3.10

Les potències emergents i el nou ordre mundial

En una entrevista al diari britànic The Independent, Gore Vidal va fer unes polèmiques declaracions on pronosticava, aparentment amb gran satisfacció, la desaparició dels Estats Units en benefici de la Xina, que es convertiria en la única super-potència mundial. “L'experiment americà ha estat un fracàs”, i “aviat els Estats Units ocuparan el lloc que els correspon entre Brasil i Argentina”, va dir. Roger Cohen, columnista del New York Times, va respondre a aquestes declaracions en un article en el qual, després de declarar-se convençut que Vidal havia perdut el senderi, es dedicava a imaginar com seria el món de l'any 2040, sota l'hegemonia xinesa.

A l'article, Cohen imaginava que la Presidenta demòcrata dels Estats Units, Mary Martínez, havia ordenat la retirada de les tropes americanes de la base japonesa d'Okinawa l'any 2032, i com Japó, sense la protecció dels EUA, hauria obtingut armament nuclear. Sense el paper estabilitzador dels EUA a la regió, les tensions entre les dues potències nuclears haurien crescut fins a nivells semblants als de la Segona Guerra Mundial. Cohen imagina també que els Estats Units s'haurien retirat del paral·lel 38, i que les armes nuclears de Korea del Nord, representarien aleshores una seriosa amenaça per a Xina i a la seva veïna del sud. Però els problemes d'aquest hipotètic 2040 no acaben a Àsia. A l'Àfrica, nous grups terroristes segresten i amenacen d'assassinar dos ciutadans xinesos, si la única potència hegemònica no deixa d'explotar les seves riqueses i anuncia la retirada del continent. Mentrestant, a l'Orient Mitjà, l'enèsim alto al foc entre israelians i palestins podria estar a punt de trencar-se i tant la Xina com el consell de Seguretat de l'ONU (on ja no hi ha els Estats Units, que haurien marxat cansats de tanta discussió estèril amb països que ja no necessiten els seus consells ni el seu suport) serien totalment incapaços de posar fre a aquest preocupant augment de les tensions al món. 

L'article de Cohen és de política-ficció, però a ningú pot semblar impossible que el futur ens porti a una situació semblant a la descrita. De fet, que un escenari com aquest es presenti com a possible és, segurament, la prova més evident que alguna cosa de certa hi ha en els grandiloqüents discursos sobre la fi del domini americà i l'emergència de nous actors en l'escena internacional com la Xina, l'Índia, el Brasil... Si Cohen, i nosaltres amb ell, pot dir que Gore Vidal no gira gaire rodó no és perquè aquest sigui un escenari inimaginable sinó perquè és un escenari indesitjable. Perquè si, com va dir el founding father Thomas Paine, “la causa d'Amèrica és, en gran manera, la causa de tota la humanitat”, el fracàs de l'experiment americà seria també el fracàs d'estendre la llibertat a tots els racons del planeta. També és cert que podria no ser-ho, que podria ser que Europa fes honor a la seva millor versió i es convertís en l'altaveu dels drets humans al món, però res fa pensar que avanci per aquest camí ni que tingui cap interès en fer-ho. I també podria ser que davant la inoperància europea fossin les noves potències emergents les que agafessin el relleu i es convertissin en guerrers contra la pobresa, la injustícia i la tirania, però les seves actuacions recents, des de les absències a Haití fins als silencis col·laboracionistes a Cuba, demostren que tampoc elles tenen cap interès en fer seu el projecte civilitzador dels Estats Units d'Amèrica. El que és realment preocupant del possible final de l'hegemonia americana és que aquest final fos també el de la lluita de la humanitat en defensa dels més nobles dels seus ideals. 

Article publicat a l'Espai Hayek de la FCO

2 comentaris:

lola ha dit...

Deixo constància: la cita de Benjamin m'ha deixat KO. La tendresa, la hi veus, ostres...

I ja posats: Gore Vidal és un monstre molt intel.ligent. Tot i que aquests personatges de nihilisme extravagant, que diuen haver-s'ho menjat tot, mancats, però, de la tendresa del canibal, acaben que no hi ha qui els aguanti.

La política ficció del periodista és molt càndida. Pressuposa unes potències emergents que van pel món, si fa no fa, com hi han anat els ianquis però sense la dèria de democratitzar. Ho veig bastant més terrorífic.

Ferran Caballero ha dit...

Lola,

tens raó, el futur pot ser encara pitjor del que imaginem.

gràcies pel comentari,

abraçades