4.12.09

La independència no ens farà feliços

En declaracions al diari Avui, Gaspar Hernàndez reivindicava el pes de l'educació personal amb aquestes paraules: "Aconseguirem la independència, o tindrem millors carreteres, i serem igual d'infeliços". Jo no sé si amb la Independència els catalans seriem més o menys feliços i, contra tot pronòstic, crec que hi hauria grans drames entre independentistes de professió, que quedarien a partir d'aleshores condemnats a l'atur. També crec que seria un gran disgust per a tots aquells que a resultes del procés quedéssin condemnats a viure a l'estranger o emprendre el camí de l'exili a la seva hispana pàtria. I, més enllà dels efectes que pogués tenir aquesta decisió política en la felicitat dels ciutadans, tampoc sé si aquesta felicitat es veuria reforçada per l'educació emocional que dispensa a les ones el senyor Hernàndez. El que crec saber i em sembla important de les paraules d'Hernàndez és que la política té i ha de tenir un espai limitat i molt ben delimitat. Que la política és, precisament, un espai limitat i ben delimitat i que és imprescindible recordar aquests límits i el que podem esperar d'ella. Ara que tan es parla de la corrupció, de la desafecció política, de la dignitat nacional, de la independència, dels canvis en el sistema electoral i fins i tot en la Constitució, ara que la solució a tots els problemes sembla que passa per la política, per una nova i revolucionaria manera de fer política, crec que és especialment important tenir present que la política és una pràctica limitada, que l'home és un animal polític però també molt més que això, i que esperar massa de la política, esperar d'ella més del que és convenient que doni, no només és obrir la porta al desencís que pretenem combatre sinó a mals molt majors, com són la demagogia, el populisme i en últim terme la tirania. Confiar massa en la política és la vía més ràpida cap a la seva fi.
.

4 comentaris:

"el Primo" ha dit...

Això són collonades. Els que volen ser espanyols tindrien una insatisfacció en no ser-ho, exactament igual que els que no volen ser espanyols tenen un insatisfacció pel fet de ser-ho. Qualsevol de les dues possibilitats -que Catalunya formi part d'Espanya, o que no- provoca insatisfacció a un subconjunt diferent de ciutadans; l'única manera de quantificar aquesta felicitat o infelicitat és deixant que la gent s'expressi votant.

Ferran Caballero ha dit...

"el primo"

celebro que hagi entès l'essencial del missatge i aprofito aquest comentari per proposar un canvi en la pregunta de les paperetes, on s'hauria de començar dient alguna cosa així com: "a vostè el fa feliç que Catalunya esdevingui..."

PS. No es cansi de bordar

Gregorio Luri ha dit...

"...l'home és un animal polític però també molt més que això"

I no és dins l'espai polític com s'assoleix la consciència d'aquest ésser "molt més que això"?.
M'intriga saber quin és aquest "molt més" no polític, a part d'allò estrictament biològic, és clar. Encara que, fins i tot en el camp de l'estricta biologia... penso en el caganer... element simbòlic de l'imaginari polític català.

Ferran Caballero ha dit...

Sr.Luri...

té vostè raó. Només volia dir que no podem confiar massa en el poder de l'activitat política (la propia dels polítics), que no vol dir no confiar massa en la polis.

abraçades