13.10.09

Burgesos? Estalinistes!

A nation cannot reform itself unless it takes pride in itself- unless it has an identity, rejoices in it, reflects upon it and tries to live up to it.

Richard Rorty. The unpatriotic academy

Jordi Pujol va dir poc després d'haver-se aprovat l'Estatut que Catalunya s'havia mirat al mirall i no s'havia agradat. Més enllà de l'Estatut, hi ha dues lliçons en aquestes paraules. La primera lliçó és que arriben moments on una nació ha de mirar-se al mirall. La segona lliçó és que, arribat el moment, ha de ser capaç de dir que no s'ha agradat. Els nostres són d'aquests moments i ho són per partida doble encara que la memòria ja se sap. Ho són perquè són encara els temps de l'Estatut i de saber si el partidisme i el tacticisme sectari són la política que volem pel nostre país. Però són ja els temps de Millet, els temps de valorar si aquests són els filantrops que volem per Catalunya. Que no són aquests és evident. Que Millet ha de pagar un preu molt alt pel frau és també evident. Com evident és, també, que Millet no pot ser l'únic a pagar un preu perquè no és l'únic culpable. Són les conseqüències que s'han derivat d'aquesta última evidència i de la seva covarda negació el que toca posar davant del mirall nacional. És absolutament vergonyós, per exemple, que el periodisme nostrat hagi considerat que la seva tasca prioritària en relació amb l'afer és la defensa de la burgesia catalana i és especialment vergonyós el preu que demostren estar disposats a pagar. Des de la més radical negació de la seva existència fins a negar ara la condició de burgès i fins i tot de català a Millet per salvar el bon nom del país i la seva burgesia, desistint de la virtuosa tasca de trobar el punt just entre una ridícula responsabilitat col·lectiva de tots els catalans fins a una total irresponsabilitat de ningú que no es digui Fèlix Millet. Això és d'una covardia preocupant, d'un sectarisme estalinista. I el problema no és, no siguem hipòcrites, que la burgesia no mereixi ser defensada. El problema és que ho mereix tant com la resta d'innocents, que en última instància som víctimes i que som uns quants milions. Si, com ens agrada dir, això fos un país normal, algú en nom de la burgesia hauria de sortir a defensar l'honor, a demanar que els deixin en pau i que no els relacionin més amb aquesta colla de xoriços. Per allò que deien els llatins -excusatio non petita, accusatio manifesta- cal anar molt en compte amb qui ens defensa de què. Potser resulti que és una sort, però a Catalunya de periodistes i burgesos si en queden no se'n senten.
.
Article publicat a El Matí.cat
.

4 comentaris:

Anna Punsoda ha dit...

En una setmana vaig llegir, i no exagero, potser sis articles que, en comptes d'assenyalar X persones i de demanar que s'assumissin responsabilitats, venien a dir, tots indignats, que la burgesia no roba, que la burgesia no roba. (nom... Llegeix-ne mésés faltava que diguessin: tinc tres fills, no em deixeu sense feina, la cua de l'INEM és molt llarga) Quan ningú havia acusat la burgesia en general. Estic amb tu en això també. Vergonya fa ser d'un país amb tan poca honestedat. Fins vaig llegir 1) que la burgesia feia segles que ja no existia, 2) que si existia i robava és igual, perquè com a mínim feia la feina ben feta. 3) que és normal confondre l'esfera privada amb el càrrec i que pobre home, a tots ens hauria passat 4) que la feina feta durant segles (universitats, col•leccions de llibres...) excusava un home de la seva responsabilitat actual 5) que era absurd demanar que les donacions als partits fossin públiques. I dius, d'acord, sap què? que pleguem, home, pleguem. I que se'n poden anar tots a la merda. un petó niu

Pedro ha dit...

U dius x algú k comença per vila i acaba x brau?

lola ha dit...

Se m'ha quedat gravat, perquè em va fer riure, el que els hi va engaltar, en una visita a Castella, poc després que el Liceu es cremés i les autonomies castellanes posessin el crit al cel perquè la burgesia catalana rebria diners estatals per a la reconstrucció del seu temple, quan la catedral de Burgos queia a trossos, etcètera..., el que alesores era President de la Generalitat, exacte!, Jordi Pujol, els hi va engaltar, doncs:

"Hi ha una cosa pitjor per a un país que tenir burgesia: No tenir-la."

Veient el que passa ara, fet i fotut, pitjor, pitjor, és no tenir país, és a dir, no tenir ningú que se'n senti responsable.

popota ha dit...

Benvolgut Ferran,

Fent una ullada a les lectures que assenyales a la columna de la dreta, aprofito aquest apartat de comentaris per reclama, en nom de Catalunya, una ressenya sobre l'assaig de Rawls.

Una cordial salutació,